Finalment, ¿ens podria dir alguna cosa a nosaltres, els qui treballem en la premsa universitària?

És una gran cosa el periodisme, i també el periodisme universitari. Podeu contribuir molt a promoure entre els vostres companys l’amor als ideals nobles, l’afany de superació de l’egoisme personal, la sensibilitat davant els quefers col·lectius, la fraternitat. I ara, una vegada més, no puc deixar d’invitar-vos a amar la veritat.

No us amago que em repugna el sensacionalisme d’alguns periodistes, que diuen la veritat a mitges. Informar no és quedar-se a mig camí entre la veritat i la mentida. D’això, ni se’n pot dir informació, ni és moral, i tampoc no poden dir-se periodistes aquells que barregen, amb poques veritats a mitges, no pocs errors i àdhuc calúmnies premeditades: no se’n poden dir periodistes, perquè no són altra cosa que l’engranatge —més o menys untat— de qualsevol organització propagadora de falsedats, que sap que seran repetides a més no poder, sense mala fe, per la ignorància i l’estupidesa de no pocs. Us he de confessar, pel que fa a mi mateix, que aquests falsos periodistes hi surten guanyant: perquè no hi ha dia que jo no pregui afectuosament per ells, demanant al Senyor que els aclareixi la consciència.

Jo us prego, doncs, que difongueu l’amor envers el bon periodisme, que és el que no s’acontenta amb els rumors infundats, amb els hom diu inventats per imaginacions febroses. Informeu amb fets, amb resultats, sense jutjar les intencions, mantenint la legítima diversitat d’opinions en un pla equànime sense descendir a l’atac personal. És difícil que hi hagi una veritable convivència on manca informació veritable; i la informació veritable és aquella que no té por de la veritat i que no es deixa endur per motius de millora, de fals prestigi, o d’avantatges econòmics.