En ocasions, tanmateix, la dona no està segura de trobar-se en el lloc que li pertoca i al qual és cridada. Moltes vegades, quan fa un treball fora de casa, pesa al seu damunt el reclam de la llar; i quan roman de ple dedicada a la família, se sent limitada en les seves possibilitats. ¿Què els diria, vostè, a les dones que experimenten aquestes contradiccions?

Aquest sentiment que és molt real prové amb freqüència, més que de limitacions efectives —que tots en tenim perquè som humans—, de la manca d’ideals ben determinats, capaços d’orientar tota una vida, o també d’una supèrbia inconscient: a vegades voldríem ésser els millors en qualsevol aspecte i en qualsevol nivell. I com que no és possible, s’origina un estat de desorientació i d’ansietat, o fins i tot de descoratjament i de tedi: no es pot estar per tot, no se sap què atendre i no s’atén eficaçment res. En aquesta situació, l’ànima resta exposada a l’enveja, és fàcil que la imaginació es desfermi i cerqui un refugi en la fantasia, la qual, bo i allunyant de la realitat, acaba adormint la voluntat. És allò que moltes vegades he anomenat la mística del tant de bo, feta de somnis vans i de falsos idealismes: tant de bo que no m’hagués casat! tant de bo que no tingués aquest ofici, tant de bo que tingués més salut, o més anys, o més temps!

El remei —costós com totes les coses que valen— està a cercar el veritable centre de la vida humana, allò que pot donar una jerarquia, un ordre i un sentit a tot: el tracte amb Déu, mitjançant una vida interior autèntica. Si vivint en Crist, tenim en Ell el nostre centre, descobrim el sentit de la missió que ens ha estat confiada, tenim un ideal humà que es fa diví, s’obren nous horitzons d’esperança a la nostra vida i pervenim a sacrificar de gust no tal o tal aspecte de la nostra activitat, sinó la vida sencera, i li donem així, paradoxalment, el seu acompliment més pregon.

El problema que em planteges en la dona no és extraordinari: amb unes altres peculiaritats, a molts homes els passa alguna vegada quelcom semblant. La rel sol ser la mateixa: manca d’un ideal pregon, que només es descobreix a la llum de Déu.

En tot cas, també cal posar en pràctica remeis petits, que semblen banals, però que no ho són: quan hi ha moltes coses per fer, cal establir un ordre: cal organitzar-se. Moltes dificultats provenen de la falta d’ordre, de l’absència d’aquest hàbit. Hi ha dones que fan mil coses, i totes bé, perquè s’han organitzat, perquè han imposat amb fortalesa un ordre a l’abundosa feina. Han sabut estar en cada moment per allò que havien de fer, sense atabalar-se, pensant què venia després, o què haurien pogut fer abans. D’altres, en canvi, una feinada les sobta, i sobtades així no fan res.

Certament, hi haurà sempre moltes dones que no tindran cap altra ocupació que fer anar endavant la llar. Jo us dic que aquesta és una gran ocupació, que val la pena. A través d’aquesta professió —perquè ho és, veritable i noble— influeixen positivament no sols sobre la família, sinó sobre gran nombre d’amics i de coneguts, sobre les persones amb qui es relacionen d’una manera o altra, complint una tasca molt més extensa a vegades que la d’altres professionals. I no diguem quan posen aquesta experiència i aquesta ciència al servei de cents de persones, en centres destinats a la formació de la dona, com els que dirigeixen les meves filles de l’Opus Dei, en tots els països del món. Llavors es converteixen en professores de la llar, amb més eficàcia educadora, diria jo, que molts catedràtics d’universitat.