Perdoni que insisteixi en el mateix tema: per cartes que arriben a la redacció, sabem que algunes mares de família nombrosa es queixen de veure’s reduïdes al paper de dur fills al món, i senten una insatisfacció molt gran, en no poder dedicar la seva vida a d’altres camps: treball professional, accés a la cultura, projecció social… ¿Quins consells donaria vostè a aquestes persones?

Però, anem a veure: ¿què és la projecció social sinó lliurar-se als altres, amb un sentit de donació i de servei, i contribuir eficaçment al bé de tothom? La labor de la dona a casa seva no és solament en si mateixa una funció social, sinó que pot ser fàcilment la funció social de major projecció.

Imagineu que aquesta família sigui nombrosa: aleshores la labor de la mare és comparable —i en molts casos surt guanyant en la comparació— a la dels educadors i formadors professionals. Un professor aconsegueix, potser durant tota una vida, formar més o menys bé uns quants nois o noies. Una mare pot formar els seus fills en profunditat, en els aspectes més bàsics, i fer-ne a llur torn, uns altres formadors, de manera que es creï una cadena ininterrompuda de responsabilitat i de virtuts.

També en aquestes qüestions és fàcil deixar-se endur per criteris simplement quantitatius, i pensar: és preferible el treball d’un professor, que veu passar per les seves classes milers de persones, o el d’un escriptor, que s’adreça a milers de lectors. Bé, però, ¿quants en formen realment aquest professor i aquest escriptor? Una mare té cura de tres, cinc, deu o més fills; i d’ells, en pot fer una veritable obra d’art, una meravella d’educació, d’equilibri, de comprensió, de sentit cristià de la vida, de forma que siguin feliços i pervinguin a ser realment útils als altres.

D’altra banda, és natural que els fills i les filles ajudin a fer les feines de la casa: una mare que sàpiga preparar bé els seus fills pot aconseguir això, i disposar així d’oportunitats, de temps que —ben aprofitat— li permeti de conrear les seves aficions i talents personals i enriquir la seva cultura. Per fortuna, avui no manquen mitjans tècnics que, tal com sabeu molt bé, estalvien molta feina si es manegen convenientment i se’n treu tot el partit possible. En això, com en tot, són determinants les condicions personals: hi ha dones que tenen una màquina de rentar de l’últim model, i triguen més a rentar —fent-ho pitjor i tot— que quan ho feien a mà. Els instruments són útils només quan se’n sap fer ús.

Jo sé de moltes dones casades i amb bastants fills que menen molt bé la seva llar i troben temps, a més, per a col·laborar en altres feines apostòliques, com ho feia aquell matrimoni de la primitiva cristiandat: Aquila i Priscil·la. Ambdós treballaven a casa seva i en el seu ofici, i van ser, a més, uns esplèndids col·laboradors de Sant Pau: amb llur paraula i amb llur exemple van dur Apol·lo, que més endavant va ser un gran predicador de l’Església naixent, a la Fe de Jesucrist. Com ja he dit, una bona part de les limitacions es poden superar si es vol així veritablement, sense deixar de complir cap deure. En realitat, hi ha temps de fer moltes coses: de regir la llar amb sentit professional, de donar-se contínuament als altres, de millorar la pròpia cultura i d’enriquir la d’altres, i dur a terme tantes labors eficaces.