La missió dels laics s’exerceix, segons el Concili, en l’Església i en el món. Passa sovint que això no s’entén rectament quan hom es queda amb l’un o amb l’altre d’ambdós termes. ¿Com explicaria vostè la tasca dels laics en l’Església i la que han de realitzar en el món?

No crec de cap manera que hagin de considerar-se com dues tasques diferents des del mateix moment que l’específica participació del laic en la missió de l’Església consisteix precisament a santificar ab intra —de forma immediata i directa— les realitats seculars, l’ordre temporal, el món.

El que hi ha, a més d’aquesta feina que li és pròpia i específica, és el fet que el laic, com els clergues i els religiosos, també té un seguit de drets, d’obligacions i de facultats fonamentals que corresponen a la condició jurídica de fidel i que tenen el seu àmbit lògic d’exercici dins la societat eclesiàstica: participació activa en la litúrgia de l’Església, facultat de cooperar directament a l’apostolat propi de la Jerarquia o bé d’aconsellar-la en la seva labor pastoral si se l’invita a fer-ho, etc.

Ambdues tasques —l’específica que correspon al laic com a tal i la genèrica o comuna que li correspon com a fidel— no són pas oposades, sinó sobreposades, ni tampoc hi ha cap contradicció entre elles, sinó que es complementen. Fixar-se sols en la missió específica del laic, oblidant-ne la simultània condició de fidel, fóra tan absurd com imaginar-se una branca, verda i florida, que no pertanyi a cap arbre. Oblidar-se d’allò que és específic, propi i peculiar del laic, o bé no comprendre prou les característiques d’aquestes tasques apostòliques seculars i el seu valor eclesial, fóra com reduir l’arbre frondós de l’Església a la monstruosa condició d’un simple tronc.