97

Hi ha matrimonis en els quals la dona —per les raons que sigui— es troba separada del marit, en situacions degradants i insostenibles. En aquests casos, els és difícil d’acceptar la indissolubilitat del vincle matrimonial. Aquestes dones, separades del marit, lamenten que se’ls negui la possibilitat de construir una nova llar. ¿Quina fóra la seva resposta davant aquestes situacions?

Jo diria a aquestes dones, bo i comprenent el seu sofriment, que en aquesta situació, també hi poden veure la Voluntat de Déu que no és mai cruel, perquè Déu és Pare amorós. És possible que durant un temps la situació sigui especialment difícil, però si acuden al Senyor i a la seva beneïda Mare, no els mancarà l’ajuda de la gràcia.

La indissolubilitat del matrimoni no és un caprici de l’Església, i ni tan sols una simple llei positiva eclesiàstica: és llei natural, de dret diví, i respon perfectament a la nostra naturalesa i a l’ordre sobrenatural de la gràcia. Per això, en la immensa majoria dels casos, resulta condició indispensable de felicitat per als cònjuges, de seguretat també espiritual per als fills. I sempre —fins i tot en aquests casos dolorosos de què parlem— l’acceptació rendida de la Voluntat de Déu porta en si mateixa una profunda satisfacció, que res no pot substituir. No és com un recurs, com un consol: és l’essència de la vida cristiana.

Si aquestes dones ja tenen fills al seu càrrec, han de veure en això una exigència contínua de donació amorosa, maternal, llavors molt particularment necessària, per tal de suplir en aquestes ànimes les deficiències d’una llar dividida. I han d’entendre generosament que aquesta indissolubilitat, que per a elles suposa sacrifici, és en la major part de les famílies una defensa de la seva integritat, quelcom que ennobleix l’amor dels esposos i impedeix la desemparança dels fills.

Aquest astorament davant la duresa aparent del precepte cristià de la indissolubilitat, no és nou: els Apòstols ja se’n van estranyar quan Jesús ho va confirmar. Pot semblar una càrrega, un jou: però Crist mateix ha dit que el seu jou és suau i la seva càrrega lleugera.

D’altra banda, reconeixent i tot la inevitable duresa de bastants situacions —que en no pocs casos s’haurien pogut i s’haurien hagut d’evitar—, cal no dramatitzar massa. La vida d’una dona en aquestes condicions, ¿és realment més dura que la d’una altra dona maltractada, o que la de qui pateix algun dels altres grans sofriments físics o morals que l’existència duu en si mateixa?

Allò que veritablement fa desgraciada una persona —i àdhuc una societat entera— és aquesta recerca ansiosa de benestar, l’intent incondicionat d’eliminar tot allò que contraria. La vida presenta mil facetes, situacions diversíssimes, les unes aspres, fàcils tal vegada en aparença les altres. Cadascuna d’elles comporta la seva pròpia gràcia, és una crida original de Déu: una ocasió inèdita de treballar, de donar el testimoniatge diví de la caritat. A aquell qui senti l’ofec d’una situació difícil, jo l’aconsellaria que també procurés oblidar-se una mica dels propis problemes, per preocupar-se dels problemes d'altri: si ho fa així, tindrà més pau i, sobretot, se santificarà.

Referències a la Sagrada Escriptura
Aquest punt en un altre idioma