Espontaneïtat i pluralisme en el poble de Déu

Voldríem encetar aquesta entrevista amb una qüestió que provoca en molts esperits les més variades interpretacions. Ens referim al tema de l’«aggiornamento». ¿Quin és, al seu entendre, el veritable sentit d’aquest mot, aplicat a la vida de l’Església?

Fidelitat. Per mi, aggiornamento vol dir, sobretot, això: fidelitat. Un marit, un soldat, un administrador, és tant més bon marit, tant més bon soldat, tant més bon administrador, com més fidelment sap fer front en cada moment, davant cada nova circumstància de la seva vida, als ferms compromisos d’amor i de justícia que un dia va contreure. Aquesta fidelitat delicada, operativa i constant —que és difícil com ho és tota aplicació de principis a la mudable realitat de les coses contingents— és per aquest motiu la millor defensa de la persona contra la vellesa de l’esperit, l’aridesa de cor i l’anquilosi mental.

Passa el mateix amb la vida de les institucions, però molt singularment amb la vida de l’Església, la qual obeeix, no a un precari projecte de l’home, sinó a un designi de Déu. La redempció, la salvació del món, és obra de l’amorosa i filial fidelitat de Jesucrist —i de nosaltres amb Ell— a la voluntat del Pare celestial que el va enviar. Per això, l’aggiornamento de l’Església —avui, com en qualsevol altra època— és fonamentalment això: una joiosa reafirmació de la fidelitat del Poble de Déu a la missió rebuda, a l’Evangeli.

És clar que aquesta fidelitat —viva i actual davant cada circumstància de la vida dels homes— pot requerir, i de fet ha requerit moltes vegades, en la història ja dos cops mil·lenària de l’Església, i recentment en el Concili Vaticà II, oportuns desenvolupaments doctrinals en l’exposició de les riqueses del Depositum Fidei, així com canvis i reformes convenients que perfeccionin —en el seu element humà, perfectible— les estructures organitzatives i els mètodes missioners i apostòlics. Però fóra, si més no, superficial de pensar que l’aggiornamento consisteix abans que res a canviar, o bé que tot canvi aggiorna. N’hi ha prou amb pensar que no manca qui també voldria canvis al marge i en contra de la doctrina conciliar que farien retrocedir en molts segles d’història —almenys a l’època feudal— el camí progressiu del Poble de Déu.

El Concili Vaticà II ha emprat abundosament, en els seus documents, l’expressió «Poble de Déu» per a designar l’Església, i ha fet veure així la responsabilitat comuna de tots els cristians en la missió única d’aquest Poble de Déu. Segons vostè, ¿quines característiques ha de tenir la «necessària opinió pública en l’Església» —de la qual ja va parlar Pius XII— perquè reflecteixi, efectivament, aquesta responsabilitat comuna? ¿Com queda afectat el fenomen de l'«opinió pública en l’Església» per les peculiars relacions d’autoritat i obediència que s’esdevenen en el si de la comunitat eclesial?

No concebo que hi pugui haver obediència veritablement cristiana, si aquesta obediència no és voluntària i responsable. Els fills de Déu no són pedres ni cadàvers: són éssers intel·ligents i lliures i elevats tots al mateix ordre sobrenatural, com la persona que mana. Però mai no podrà fer recte ús de la intel·ligència ni de la llibertat —tant per a obeir com per a opinar— aquell qui estigui mancat de la suficient formació cristiana. Per això, el problema de fons de la «necessària opinió pública en l’Església» és equivalent al problema de la necessària formació doctrinal dels fidels. Certament, l’Esperit Sant distribueix l’abundor dels seus dons entre els membres del Poble de Déu —que són tots corresponsables de la missió de l’Església—, però això no eximeix ningú, sinó tot el contrari, del deure d’adquirir aquesta adequada formació doctrinal.

Jo entenc per doctrina el coneixement suficient que cada fidel ha de tenir de la missió total de l’Església i de la peculiar participació, i consegüent responsabilitat específica, que li correspon en aquesta missió única. Aquesta és —tal com moltes vegades ho ha recordat el Sant Pare— la colossal tasca de pedagogia que l’Església ha d’afrontar en aquesta època postconciliar. És en relació directa amb aquest treball que jo crec que cal posar —entre altres esperances que avui bateguen en el si de l’Església— la recta solució del problema al qual vostè al·ludeix, puix que no seran pas certament les intuïcions més o menys profètiques d’alguns carismàtics sense doctrina, les que podran assegurar la necessària opinió pública en el Poble de Déu.

Quant a les formes d’expressió d’aquesta opinió pública, jo no crec que això sigui una qüestió d’òrgans o d’institucions. Una seu adequada, tant ho pot ser un consell pastoral diocesà com les columnes d’un diari —encara que no sigui oficialment catòlic— o la simple carta personal d’un fidel al seu bisbe, etc. Les possibilitats i les modalitats legítimes en què pot manifestar-se aquesta opinió dels fidels són molt variades i no sembla pas que puguin ni hagin d’encerclar-se creant un nou ésser o institució. Encara menys si es tractés d’una institució que perillés —tan fàcilment— d’arribar a ésser el monopoli o esdevenir un instrument, de fet, d’un grup o un grupet de catòlics oficials, fos quina fos la tendència o orientació en la qual aquesta minoria s’inspirés. Això posaria en perill el mateix prestigi de la Jerarquia i sonaria a burla a tots els altres membres del Poble de Déu.

El concepte «Poble de Déu», al qual ens hem referit abans, expressa el caràcter històric de l’Església com una realitat d’origen diví que també se serveix en el seu caminar d’elements mudables i caducs. Segons això, ¿com ha de realitzar-se avui l’existència sacerdotal en la vida dels preveres? ¿Quin és el tret de la figura del prevere, tal com es descriu en el Decret «Presbyterorum Ordinis», que vostè accentuaria en els moments actuals?

Jo posaria l’accent en un tret de l’existència sacerdotal que no pertany pas justament a la categoria dels elements mudables i caducs. Em refereixo a la perfecta unió que hi ha d’haver —i el Decret Presbyterorum Ordinis ho recorda moltes vegades— entre consagració i missió del sacerdot; o bé si es vol, entre vida personal de pietat i exercici del sacerdoci ministerial, entre les relacions filials del sacerdot amb Déu i les seves relacions pastorals i fraternals amb els homes. Jo no crec en l’eficàcia ministerial del sacerdot que no sigui un home d’oració.

Existeix una inquietud en alguns sectors de la clerecia a causa de la presència del sacerdot que cerca —recolzant-se en la doctrina del Concili (Constitució «Lumen gentium», n. 31; Decret «Presbyterorum Ordinis», n. 8)— expressar-se mitjançant una activitat professional o laboral del sacerdot en la vida civil —«a la feina», etc.—. Ens agradaria saber la seva opinió davant aquest fet.

Abans he de dir que respecto l’opinió contrària a la que vaig a exposar, encara que la cregui equivocada per moltes raons, i que també acompanyo amb el meu afecte i amb la meva oració aquells qui personalment la duen a terme amb un gran zel apostòlic.

Jo crec que en el sacerdoci exercit rectament —sense timideses ni complexos que d’ordinari són prova d’immaduritat humana, i sense prepotències clericals que denotarien un escàs sentit sobrenatural—, el propi ministeri del sacerdot assegura a bastament de si mateix una legítima, senzilla i autèntica presència de l’home-sacerdot entre tots els altres membres de la comunitat humana als quals s’adreça. Generalment no caldrà res més per a viure en comunió de vida amb el món del treball, comprendre’n els problemes i participar de la seva sort. Però allò que, per descomptat, rares vegades seria eficaç —perquè la seva mateixa manca d’autenticitat ho condemnaria anticipadament al fracàs— és el fet de recórrer a l’ingenu passaport d’unes activitats laïcals d’amateur que, per moltes raons, poden ofendre el bon sentit dels laics mateixos.

Ultra això, el ministeri sacerdotal —i més encara en aquests temps de tanta escassetat de clericat— és una feina terriblement absorbent, que no deixa temps per a la doble col·locació. Les ànimes tenen tanta necessitat de nosaltres, encara que moltes no ho sàpiguen, que mai no es dóna l’abast. Manquen braços, temps i forces. Per això jo acostumo de dir als meus fills sacerdots que si un dia algun d’ells arribava a adonar-se que li sobrava temps, aquest dia podria estar plenament segur que no havia viscut bé el seu sacerdoci.

I fixi’s bé que en el cas d’aquests sacerdots de l’Opus Dei, es tracta d’homes que abans de rebre els ordes sagrats, ordinàriament han exercit molts anys una activitat professional o laboral en la vida civil: són enginyers-sacerdots, metges-sacerdots, obrers-sacerdots, etc. Tot i això, jo no en sé de cap que per a fer-se escoltar i estimar en la societat civil, entre els seus antics col·legues i companys, hagi considerat necessari d’acostar-se a les ànimes amb un regle de càlcul, amb un fonendoscopi o bé amb un martell pneumàtic. És cert que a voltes exerceixen d’una manera compatible amb les obligacions de l’estat clerical llur respectiva professió o ofici, però mai no pensen que això esdevingui necessari per a assegurar-se una «presència en la societat civil», sinó per altres motius: de caritat social, per exemple, o bé d’absoluta necessitat econòmica, a fi de posar en marxa algun apostolat. També sant Pau va recórrer algun cop al seu vell ofici de fabricant de tendes, però mai perquè Ananias li hagués dit a Damasc que aprengués a fabricar tendes per poder així anunciar degudament l’Evangeli de Crist als gentils.

Resumint, i que consti que amb això no vull prejutjar ni la legitimitat ni la rectitud d’intenció de cap iniciativa apostòlica, jo crec que l’intel·lectual-sacerdot i l’obrer-sacerdot, posem per cas, són figures més autèntiques i més d’acord amb la doctrina del Vaticà II, que no pas la figura del sacerdot-obrer. Llevat de la significació de labor pastoral especialitzada, que sempre caldrà, la figura clàssica del capellà-obrer pertany ja al passat: un passat en què a molts s’amagava la potencialitat meravellosa de l’apostolat dels laics.

A vegades se senten retrets en contra d’aquells sacerdots que adopten una actitud concreta en problemes d’índole temporal i més especialment de caràcter polític. Moltes d’aquestes actituds, a diferència d’altres èpoques, solen anar encaminades a afavorir una major llibertat, justícia social, etc. També és cert que no és propi del sacerdoci ministerial la intervenció activa en aquest terreny, fora de casos comptats. Amb tot, ¿no creu vostè que el sacerdot ha de denunciar la injustícia, la manca de llibertat, etc., perquè no són cristianes? ¿Com conciliar concretament ambdues exigències?

El sacerdot ha de predicar —perquè és part essencial del seu munus docendi— quines són les virtuts cristianes —totes—, i quines exigències i manifestacions concretes han de tenir aquestes virtuts en les diverses circumstàncies de la vida dels homes a qui ell adreça el seu ministeri. Com també ha d’ensenyar a respectar i estimar la dignitat i la llibertat amb què Déu ha creat la persona humana, i la peculiar dignitat sobrenatural que el cristià rep amb el Baptisme.

Cap sacerdot que compleixi aquest deure ministerial seu no podrà ser mai acusat —si no és per ignorància o per mala fe— de ficar-se en política. Ni tan sols podria dir-se que, exposant aquestes ensenyances, interferís en l’específica tasca apostòlica que correspon als laics, d’ordenar cristianament les estructures i els treballs temporals.

Es manifesta la preocupació de tota l’Església pels problemes del que se’n diu el Tercer Món. En aquest sentit, és sabut que una de les més grans dificultats es troba en l’escassetat del clericat i especialment de sacerdots autòctons. ¿Què en pensa, d’això i, en tot cas, quina és la seva experiència en aquest terreny?

Penso que l’augment del clericat autòcton és un problema de cabdal importància per a poder assegurar el desenvolupament —i àdhuc la permanència— de l’Església en moltes nacions, especialment en aquelles que passen per moments d’un enverinat nacionalisme. Quant a la meva experiència personal, he de dir que un dels molts motius que tinc d’agraïment al Senyor és veure amb quina segura doctrina, amb quina visió universal, catòlica, i ardent esperit de servei —per descomptat que són més bons que no pas jo— es formen i arriben al sacerdoci dins l’Opus Dei centenars de laics de diverses nacions —hi deu haver més de seixanta països— on el desenrotllament del clericat autòcton és per a l’Església un problema d’urgent solució. N’hi ha alguns que han rebut l’episcopat en aquestes mateixes nacions i ja hi han creat seminaris florents.

Els sacerdots estan incardinats en una diòcesi i depenen de l’ordinari. ¿Quina justificació hi pot haver perquè pertanyin a alguna Associació distinta de la diòcesi, fins i tot d’àmbit universal?

La justificació és clara: el legítim ús d’un dret natural —el d’associació— que l’Església reconeix als clergues com a tots els fidels. Aquesta tradició de segles (pensem en moltes associacions benemèrites que tant han afavorit la vida espiritual dels sacerdots seculars) ha estat repetidament refermada en l’ensenyança i disposicions dels últims Pontífexs Romans (Pius XII, Joan XXIII i Pau VI), i també recentment pel mateix Magisteri solemne del Concili Vaticà II (cf. Decret Presbyterorum Ordinis, n. 8).

A propòsit d’això és interessant de recordar que, en la resposta a un «modus» on es demanava que no hi hagués més associacions sacerdotals que les promogudes o dirigides pels bisbes diocesans, la Comissió Conciliar competent va rebutjar aquesta petició —amb la successiva aprovació de la Congregació General—, motivant clarament la negativa en el dret natural d’associació, el qual correspon també als clergues: Non potest negari Presbyteris —s’hi deia— id quod laicis, attenta dignitate naturae humanae, Concilium declaravit congruum, utpote iuri naturali consentaneum (Schema Decreti Presbyterorum Ordinis, Typis Polyglottis Vaticanis 1965, pàg. 68).

En virtut d’aquest dret fonamental, els sacerdots poden lliurement fundar associacions o inscriure’s en les que ja existeixen, sempre que es tracti d’associacions que persegueixin fins rectes, adients amb la dignitat i exigències de l’estat clerical. La legitimitat i l’àmbit d’exercici del dret d’associació entre els clergues seculars es comprèn bé —sense malentesos, reticències o perills d’anarquia— si es té en compte la distinció, que necessàriament existeix i ha de respectar-se, entre la funció ministerial del clergue i l’àmbit privat de la seva vida personal.

Efectivament, el clergue, i concretament el prevere, incorporat pel sagrament de l’Orde a l'Ordo Presbyterorum, queda constituït per dret diví com a cooperador de l’Orde episcopal. En el cas dels preveres diocesans, aquesta funció ministerial es concreta, segons una modalitat establerta pel dret eclesiàstic, mitjançant la incardinació —que adscriu el prevere al servei d’una Església local, sota l’autoritat del propi ordinari— i la missió canònica que li confereix un ministeri determinat dins la unitat del Presbiteri, el cap del qual és el bisbe. És evident, doncs, que el prevere depèn del seu ordinari —a través d’un vincle sacramental i jurídic— pel que fa a: l’assignació de la seva labor pastoral concreta; les directrius doctrinals i disciplinàries que rebi per a l’exercici d’aquest ministeri; la justa retribució econòmica necessària; totes les disposicions pastorals que el Bisbe doni per regular la cura d’ànimes, el culte diví i les prescripcions del dret comú relatives als drets i obligacions que provenen de l’estat clerical.

Juntament amb totes aquestes relacions de dependència necessàries —que concreten jurídicament l’obediència, la unitat i la comunió pastoral que el prevere ha de viure delicadament amb el seu propi ordinari— hi ha també legítimament en la vida del prevere secular un àmbit individual d’autonomia, de llibertat i de responsabilitat personal, dins el qual el prevere gaudeix dels mateixos drets i obligacions que tenen totes les altres persones en l’Església, quedant així diferenciat tant de la condició jurídica del menor (cf. cànon 89 del C.I.C.) com de la del religiós, el qual —en virtut de la pròpia professió religiosa— renuncia a l’exercici de tots o d’alguns d’aquests drets personals.

Per aquest motiu, el sacerdot secular, dins els límits generals de la moral i dels deures propis del seu estat, pot disposar i decidir lliurement —sigui en forma individual o associada— en tot allò que fa referència a la seva vida personal, espiritual, cultural, econòmica, etc. Cadascú és lliure de formar-se culturalment segons les seves pròpies preferències o capacitats. Cadascú és lliure de mantenir les relacions socials que vulgui i pot ordenar la seva vida com li sembli millor, sempre que compleixi les obligacions del seu ministeri. Cadascú és lliure de disposar dels seus béns personals com ho cregui més oportú en consciència. I amb més raó, cadascú és lliure de seguir en la seva vida espiritual i ascètica i en els seus actes de pietat aquelles mocions que l’Esperit Sant li suggereixi, i d’elegir —entre el gran nombre de mitjans que l’Església aconsella o permet— aquells que li semblin més oportuns segons les seves particulars circumstàncies personals.

Referint-se justament a aquest darrer punt, el Concili Vaticà II —i novament el sant Pare Pau VI en la seva recent encíclica Sacerdotalis coelibatus— ha lloat i recomanat vivament les associacions, tant diocesanes com interdiocesanes, nacionals o universals que —amb estatuts reconeguts per l’autoritat eclesiàstica competent— fomenten la santedat del sacerdot en l’exercici del seu propi ministeri. En efecte, l’existència d’aquestes associacions, no suposa de cap manera ni pot suposar —ho he dit— un detriment del vincle de comunió i de dependència que uneix tot prevere amb el seu bisbe, ni de la fraternal unitat amb tots els altres membres del Presbiteri, ni de l’eficàcia del seu treball al servei de la pròpia Església local.

La missió dels laics s’exerceix, segons el Concili, en l’Església i en el món. Passa sovint que això no s’entén rectament quan hom es queda amb l’un o amb l’altre d’ambdós termes. ¿Com explicaria vostè la tasca dels laics en l’Església i la que han de realitzar en el món?

No crec de cap manera que hagin de considerar-se com dues tasques diferents des del mateix moment que l’específica participació del laic en la missió de l’Església consisteix precisament a santificar ab intra —de forma immediata i directa— les realitats seculars, l’ordre temporal, el món.

El que hi ha, a més d’aquesta feina que li és pròpia i específica, és el fet que el laic, com els clergues i els religiosos, també té un seguit de drets, d’obligacions i de facultats fonamentals que corresponen a la condició jurídica de fidel i que tenen el seu àmbit lògic d’exercici dins la societat eclesiàstica: participació activa en la litúrgia de l’Església, facultat de cooperar directament a l’apostolat propi de la Jerarquia o bé d’aconsellar-la en la seva labor pastoral si se l’invita a fer-ho, etc.

Ambdues tasques —l’específica que correspon al laic com a tal i la genèrica o comuna que li correspon com a fidel— no són pas oposades, sinó sobreposades, ni tampoc hi ha cap contradicció entre elles, sinó que es complementen. Fixar-se sols en la missió específica del laic, oblidant-ne la simultània condició de fidel, fóra tan absurd com imaginar-se una branca, verda i florida, que no pertanyi a cap arbre. Oblidar-se d’allò que és específic, propi i peculiar del laic, o bé no comprendre prou les característiques d’aquestes tasques apostòliques seculars i el seu valor eclesial, fóra com reduir l’arbre frondós de l’Església a la monstruosa condició d’un simple tronc.

Vostè diu i escriu des de fa molt de temps que la vocació dels laics consisteix en tres coses: «santificar el treball, santificar-se en el treball i santificar els altres amb el treball». ¿Ens podria precisar què entén vostè exactament per la primera d’aquestes coses: santificar el treball?

Esdevé difícil d’explicar-ho en poques paraules, perquè en aquesta expressió hi ha implicats conceptes fonamentals de la mateixa teologia de la Creació. Allò que sempre he ensenyat des de fa quaranta anys és que tot treball humà honest, intel·lectual o bé manual, ha d’ésser fet pel cristià amb la major perfecció possible: amb perfecció humana (competència professional) i amb perfecció cristiana (per amor a la voluntat de Déu i en el servei dels homes). Perquè fet així, aquest treball humà, per molt humil i insignificant que la tasca sembli, contribueix a ordenar cristianament les realitats temporals —a manifestar-ne la dimensió divina— i és assumit i integrat en l’obra prodigiosa de la Creació i de la Redempció del món: s’eleva així el treball a l’ordre de la gràcia, se santifica, es converteix en obra de Déu, operatio Dei, opus Dei.

En recordar als cristians les paraules meravelloses del Gènesi —que Déu va crear l’home perquè treballés—, ens hem fixat en l’exemple de Crist, que va passar gairebé la totalitat de la seva vida terrenal treballant com un artesà en un llogarret. Nosaltres estimem aquest treball humà que Ell va abraçar com a condició de vida, va cultivar i santificar. Veiem en el treball —en la noble fatiga creadora dels homes— no solament un dels valors humans més alts, mitjà imprescindible per al progrés de la societat i per a l’ordenament cada cop més just de les relacions entre els homes, sinó també un signe de l’amor de Déu a les seves criatures i de l’amor dels homes entre si i envers Déu: un mitjà de perfecció, un camí de santedat.

Per això, l’objectiu únic de l’Opus Dei sempre ha estat aquest: contribuir que hi hagi enmig del món, enmig de les realitats i afanys seculars, homes i dones de totes les races i de totes les condicions socials, que procurin estimar i servir Déu i els altres homes en i a través del seu treball ordinari.

El Decret «Apostolicam actuositatem», n. 5, ha afirmat clarament que l’animació cristiana de l’ordre temporal és missió de tota l’Església. Pertoca, doncs, a tothom: a la jerarquia, al clericat, als religiosos i als laics. ¿Podria dir-nos com veu el paper i les modalitats de cada un d’aquests sectors eclesials en aquesta missió única i comuna?

En realitat, hom troba la resposta en els mateixos textos conciliars. A la Jerarquia li correspon d’assenyalar —com a part del seu Magisteri— els principis doctrinals que han de presidir i il·luminar la realització d’aquesta labor apostòlica (cf. Constitució Lumen gentium, n. 28; Constitució Gaudium et spes, n. 43; Decret Apostolicam actuositatem, n. 24).

Als laics, que treballen immergits en totes les circumstàncies i estructures pròpies de la vida secular, correspon d’una manera específica la tasca, immediata i directa, d’ordenar aquestes realitats temporals a la llum dels principis doctrinals enunciats pel Magisteri; però actuant alhora amb la necessària autonomia personal davant les decisions concretes que hagin de prendre en llur vida social, familiar, política, cultural, etc. (cf. Constitució Lumen gentium, n. 31; Constitució Gaudium et spes, n. 43; Decret Apostolicam actuositatem, n. 7).

Pel que fa als religiosos, que s’aparten d’aquestes realitats i activitats seculars abraçant un estat de vida peculiar, la seva missió és de donar un testimoniatge escatològic públic, que ajudi a recordar a tots els altres fidels del Poble de Déu que en aquesta terra no hi tenen una estada permanent (cf. Constitució Lumen gentium, n. 44; Decret Perfectae caritatis, n. 5). I tampoc no es pot oblidar el servei que suposen així mateix per a l’animació cristiana de l’ordre temporal les nombroses obres de beneficència, de caritat i d’assistència social que tants religiosos i religioses duen a terme amb un abnegat esperit de sacrifici.

Una característica de tota vida cristiana —sigui quin sigui el camí pel qual es realitzi— és la «dignitat i la llibertat dels fills de Déu». Així, doncs, ¿a què es refereix vostè quan tot el temps del seu ensenyament ha defensat tan insistentment la llibertat dels laics?

Em refereixo justament a la llibertat personal que tenen els laics de prendre, a la llum dels principis enunciats pel Magisteri, totes aquelles decisions concretes, d’ordre teòric o pràctic —per exemple, en relació amb les diverses opinions filosòfiques, de ciència econòmica o de política, amb els corrents artístics o culturals, amb els problemes de llur vida professional o social, etc.—, que cadascú estimi en consciència més convenients i més d’acord amb les seves conviccions personals i aptituds humanes.

Aquest necessari àmbit d’autonomia que el laic catòlic ha de menester per tal de no veure’s capitidisminuït enfront dels altres laics i a fi que pugui fer eficaçment el seu propi treball apostòlic enmig de les realitats temporals, cal que sigui sempre curosament respectat per tots els qui en l’Església exercim el sacerdoci ministerial. Si no és així —si es tractés de fer del laic un instrument amb propòsits que sobrepassen els que són propis del ministeri jeràrquic— hom cauria en un anacrònic i lamentable clericalisme. Quedarien enormement restringides les possibilitats apostòliques del laïcat —que fóra condemnat a una immaturitat perpètua— però sobretot es posaria en perill, especialment avui, el mateix concepte d’autoritat i d’unitat dins l’Església. No podem oblidar que l’existència, també entre els catòlics, d’un autèntic pluralisme de criteri i d’opinió en les coses deixades per Déu a la lliure discussió dels homes, no solament no s’oposa a l’ordenació jeràrquica i a la necessària unitat del Poble de Déu, sinó que les enrobusteix i les defensa contra possibles impureses.

Essent tan diverses en la seva realització pràctica la vocació del laic i la del religiós —encara que tinguin en comú la vocació cristiana— ¿com és possible que els religiosos, en el seu treball d’ensenyament, etc., puguin formar els cristians corrents en un camí veritablement laïcal?

Això serà possible en tant que els religiosos —la benemèrita labor dels quals al servei de l’Església jo admiro sincerament— s’esforcin a comprendre ben bé quines són les característiques i les exigències de la vocació laïcal a la santedat i a l’apostolat enmig del món, i que les vulguin i sàpiguen ensenyar als seus alumnes.

Quan hom parla del laïcat, no és pas poc freqüent que s’oblidi el fet de la presència de la dona, amb la qual cosa el seu paper dins l’Església queda desdibuixat. Igualment, en tractar de la «promoció social de la dona» se sol entendre simplement com presència de la dona en la vida pública. ¿Com entén la missió de la dona en l’Església i en el món?

No cal dir que no veig cap motiu pel qual en parlar del laïcat —de la seva tasca apostòlica, drets i deures, etc.— s’hagi de fer cap mena de distinció o discriminació pel que fa a la dona. Tothom qui ha estat batejat —homes i dones— participa igualment de la comuna dignitat, llibertat, responsabilitat dels fills de Déu. En l’Església existeix aquesta radical unitat fonamental, que sant Pau ja ensenyava als primers cristians: «Quicumque enim in Christo baptizati estis, Christum induistis. Non est Iudaeus, neque Graecus: non est servus, neque liber; non est masculus, neque femina» (Gal. 3, 27-28); ja no hi ha cap distinció entre un jueu i un grec; entre un esclau i un lliure; ni tampoc entre home i dona.

Si hom exceptua la capacitat jurídica de rebre els ordes sagrats —distinció que per moltes raons, també de dret diví positiu, considero que cal retenir—, jo crec que, a la dona, se li han de reconèixer plenament dins l’Església —en la seva legislació, en la seva vida interna i en la seva acció apostòlica— els mateixos drets i deures que als homes: dret a l’apostolat, a fundar i dirigir associacions, a manifestar responsablement la seva opinió en tot allò que afecta el bé comú de l’Església, etc. Ja sé que tot això —que teòricament no és difícil d’admetre si hom considera les clares raons teològiques que hi ajuden— toparà de fet amb la resistència d’algunes mentalitats. Encara recordo l’estupefacció i fins i tot la crítica —ara en canvi, com en tantes altres coses, tendeixen a imitar— amb què determinades persones van comentar el fet que l’Opus Dei procurava que les dones que pertanyen a la secció femenina de la nostra Associació també adquirissin graus acadèmics en ciències sagrades.

Malgrat tot, jo crec que aquestes resistències i reticències cediran de mica en mica. Aquesta qüestió, en el fons, no és res més que un problema de comprensió eclesiològica: adonar-se que l’Església no la formen tan sols els clergues i religiosos, sinó que els laics —dones i homes— també són Poble de Déu i tenen, per dret diví, una missió i una responsabilitat pròpies.

Però m’agradaria afegir que, tal com jo ho veig, la igualtat essencial entre l’home i la dona exigeix precisament que hom sàpiga copsar alhora el paper complementari de l’un i de l’altra en l’edificació de l’Església i en el progrés de la societat civil: perquè no és pas debades que Déu els va crear home i dona. Aquesta diversitat s’ha de comprendre no en un sentit patriarcal, sinó en tota la seva profunditat, tan rica de matisos i conseqüències, que allibera l’home de la temptació de masculinitzar l’Església i la societat; i la dona, d’entendre la seva missió, en el Poble de Déu i en el món, com una simple reivindicació de treballs fins ara privatius tan sols de l’home, però que ella pot exercir igualment de bé. Em sembla, doncs, que tant l’home com la dona s’han de sentir justament protagonistes de la història de la salvació, per bé que cada un d’ells d’una forma complementària.

S’ha fet notar que tot i haver estat editat l’any 1934 en la seva primera versió, «Camí» conté moltes idees «herètiques» llavors per alguns i avui nogensmenys recollides en el Concili Vaticà II. ¿Què ens pot dir d’això? ¿Quins són aquests punts?

D’això, si m’ho permet, en parlarem a poc a poc en una altra ocasió: més endavant. Ara em limito a dir-li que mai no donaré prou gràcies al Senyor, qui també s’ha servit d’aquestes edicions de Camí, en tantes llengües i en tants d’exemplars —més de dos milions i mig— per ficar dins l’enteniment i la vida de persones de races i llengües molt diverses aquestes veritats cristianes, que havien de ser confirmades pel Concili Vaticà II, duent la pau i l’alegria a milions de cristians i no cristians.

Nosaltres sabem que, des de fa molts anys, vostè ha sentit una preocupació especial per l’atenció espiritual i humana dels sacerdots, sobretot del clericat diocesà, manifestada, mentre li va ser possible, en una intensa labor de predicació i de direcció espiritual que els va anar dedicant. I manifestada també, a partir d’un moment determinat, en la possibilitat que —tot i restant plenament diocesans i amb la mateixa dependència dels seus Ordinaris— formin part de l’Obra aquells que s’hi sentin cridats. Ens interessaria saber les circumstàncies de la vida eclesiàstica que —deixant de banda altres motius— van donar ocasió a aquesta preocupació seva. Així mateix ¿podria dir-nos de quina manera aquesta activitat ha pogut i pot ajudar a resoldre alguns problemes del clericat diocesà o de la vida eclesiàstica?

Les circumstàncies de la vida eclesiàstica que van motivar i que motiven aquesta preocupació meva i aquesta labor —ja institucionalitzada— de l’Obra, no són circumstàncies de caràcter més o menys accidental o transitori, sinó exigències permanents d’ordre espiritual i humà, íntimament unides a la vida i al treball del sacerdot diocesà. Em refereixo fonamentalment a la necessitat que té el sacerdot d’ésser ajudat —amb esperit i mitjans que no modifiquin la seva condició diocesana— a cercar la santedat personal en l’exercici del seu propi ministeri. Per tal que corresponguin així, amb un esperit sempre jove i amb una generositat cada cop més gran, a la gràcia de la vocació divina que van rebre i perquè sàpiguen prevenir amb prudència i promptitud les possibles crisis espirituals i humanes que molts diversos factors poden ocasionar: la solitud, les dificultats de l’ambient, la indiferència, la manca aparent d’eficàcia del seu treball, la rutina, el cansament, la despreocupació de mantenir i de perfeccionar llur formació intel·lectual i fins i tot —aquest és l’origen profund de les crisis d’obediència i d’unitat— la poca visió sobrenatural de les relacions amb el propi Ordinari i àdhuc amb els altres germans en el sacerdoci.

Els sacerdots diocesans que, fent ús del seu legítim dret d’associació, s’adscriuen a la Societat Sacerdotal de la Santa Creu ho fan únicament i exclusiva perquè desitgen rebre aquest ajut espiritual personal d’una manera del tot compatible amb els deures del seu estat i del seu ministeri: altrament, aquest ajut ja no ho fóra, sinó que fóra una complicació, una nosa i un desordre.

L’esperit de l’Opus Dei, en efecte, té com a característica essencial el fet de no moure ningú del seu lloc —unusquisque, in qua vocatione vocatus est, in ea permaneat— sinó que fa que cadascú compleixi les feines i deures del seu propi estat, de la seva missió en l’Església i en la societat civil, amb la major perfecció possible. Per això, quan un sacerdot s’adscriu a l’Obra, no modifica ni abandona per res la seva vocació diocesana —dedicació al servei de l’Església local a la qual és incardinat, plena dependència del propi Ordinari, espiritualitat secular, unió amb els altres sacerdots, etc.— sinó que, al contrari, es compromet a viure aquesta vocació amb plenitud perquè sap que ha de buscar la perfecció justament en el mateix exercici de les seves obligacions sacerdotals, com a sacerdot diocesà.

Aquest principi té en la nostra Associació un seguit d’aplicacions pràctiques d’ordre jurídic i ascètic que potser fóra massa llarg de detallar. Com a exemple, solament diré que, a diferència d’altres associacions on s’exigeix un vot o promesa d’obediència al Superior intern, la dependència dels sacerdots diocesans adscrits a l’Opus Dei no és una dependència de règim, ja que no existeix una jerarquia interna per a ells ni, per tant, cap perill d’un doble vincle d’obediència, sinó més aviat una relació voluntària d’ajuda i d’assistència espiritual.

El que aquests sacerdots troben dins l’Opus Dei és, sobretot, l’ajuda ascètica continuada que desitgen rebre, amb espiritualitat secular i diocesana, i independent dels canvis personals i circumstancials que hi pugui haver en el govern de la respectiva Església local. Afegeixen així a la direcció espiritual col·lectiva que el Bisbe dóna amb la seva predicació, les seves cartes pastorals, les seves converses, instruccions disciplinàries, etc., una direcció espiritual personal sol·lícita i contínua allà on es trobin, que complementa —sempre respectant-la com un deure greu— la direcció comuna impartida pel mateix Bisbe. Per mitjà d’aquesta direcció espiritual personal —tan recomanada pel Concili Vaticà II i pel Magisteri ordinari— es fomenta en el sacerdot la seva vida de pietat, la seva caritat pastoral, la seva formació doctrinal continuada, el seu zel pels apostolats diocesans, l’amor i l’obediència que deuen al propi Ordinari, la preocupació per les vocacions sacerdotals i el seminari, etc.

Els fruits de tota aquesta labor? Són per a les Esglésies locals que aquests sacerdots serveixen. I d’això, se n’alegra la meva ànima de sacerdot diocesà, que a més ha tingut moltes vegades el consol de veure amb quina estimació el Papa i els bisbes beneeixen, desitgen i afavoreixen aquest treball.

En diverses ocasions i en referir-se al començament de la vida de l’Opus Dei, vostè ha dit que únicament posseïa «joventut, gràcia de Déu i bon humor». Cap allà els anys vint, d’altra banda, la doctrina del laïcat encara no havia assolit el desenvolupament que presenciem avui. Amb tot, l’Opus Dei és un fenomen palpable en la vida de l’Església. ¿Podria dir-nos com essent aleshores un sacerdot jove, va tenir una tal comprensió que el va permetre d’anar endavant en aquest deler?

Jo no vaig tenir ni tinc cap altre afany que el de complir la voluntat de Déu. Permeti’m que no doni més detalls sobre el començament de l’Obra —que l’amor de Déu em feia pressentir des de l’any 1917— perquè estan íntimament units amb la història de la meva ànima i pertanyen a la meva vida interior. Només li puc dir que sempre vaig actuar amb la vènia i l’afectuosa benedicció de l’estimadíssim senyor bisbe de Madrid, on va néixer l’Opus Dei el 2 d’octubre de 1928. Més tard, sempre també amb el beneplàcit i l’encoratjament de la Santa Seu i dels reverendíssims Ordinaris dels llocs on treballàvem.

Algunes persones, precisament per la presència dels laics de l’Opus Dei a llocs influents de la societat espanyola, parlen de la influència de l’Opus Dei a Espanya. ¿Ens podria explicar quina és aquesta influència?

Em molesta profundament tot allò que pugui semblar una autopropaganda. Però penso que no fóra humilitat, sinó ceguetat i ingratitud amb el Senyor —que tan generosament beneeix el nostre treball—, no reconèixer que l’Opus Dei influeix realment sobre la societat espanyola. En l’ambient dels països on l’Obra ja fa anys que treballa —a Espanya, concretament, trenta-nou, perquè aquí va ser voluntat de Déu que la nostra Associació nasqués a la vida de l’Església— és lògic que aquest influx ja tingui un notable relleu social, d’una forma paral·lela al desenrotllament progressiu de la labor.

De quina mena és aquesta influència? És evident que essent l’Opus Dei una associació amb fins espirituals, apostòlics, la naturalesa del seu influx —a Espanya, com a les altres nacions dels cinc continents on treballem— no pot ésser sinó d’aquesta mena: una influència espiritual, apostòlica. Com l’Església sencera —ànima del món— l'influx de l’Opus Dei en la societat civil no és de caràcter temporal —social, polític, econòmic, etc.—, per bé que repercuteixi en els aspectes ètics de totes les activitats humanes, sinó un influx d’ordre divers i superior, que hom expressa amb un verb precís: santificar.

I això ens duu al tema de les persones de l’Opus Dei que vostè anomena influents. Per a una Associació el fi de la qual és fer política, seran influents aquells membres seus que ocupin un lloc al parlament o bé en el consell de ministres. Si l’Associació és cultural, en considerarà influents aquells membres que siguin filòsofs de clara fama, o premis nacionals de literatura, etc. Si allò que es proposa l’Associació, en canvi, és —com en el cas de l’Opus Dei— santificar el treball ordinari dels homes, ja sigui material o intel·lectual, és evident que se n’hauran de considerar influents tots els membres: perquè tots treballen —el general deure humà de treballar té en l’Obra ressonàncies especials disciplinàries i ascètiques—, i perquè tots procuren de realitzar aquesta feina seva —sigui la que sigui— santament, cristianament, amb un desig de perfecció. Per això, per mi tan influent —tan important, tan necessari— és el testimoniatge d’un fill meu miner entre els seus companys de treball com el d’un rector d’universitat entre els altres professors del claustre acadèmic.

D’on ve, doncs, la influència de l’Opus Dei? La simple consideració d’aquesta realitat sociològica ho indica: a la nostra Associació, hi pertanyen persones de totes les condicions socials, professions, edats i estats de vida: dones i homes, clergues i laics, vells i joves, solters i casats, universitaris, obrers, camperols, empleats, persones que exerceixen professions liberals o bé que treballen en institucions oficials, etc. ¿Ha pensat en el poder d’irradiació cristiana que representa una gamma tan àmplia i tan variada de persones, sobretot si es compten per dotzenes de milers i que estan animades d’un mateix esperit apostòlic: santificar la seva professió o ofici —dins de qualsevol ambient social on es moguin—, santificar-se en aquest treball i santificar amb aquest treball?

A aquestes tasques apostòliques personals, cal afegir-hi el creixement de les nostres obres corporatives d’apostolat: Residències d’estudiants, Cases de recés, la Universitat de Navarra, Centres de formació per a obrers i camperols, Instituts tècnics, Col·legis, Escoles de formació per a la dona, etc. Aquestes obres han estat i són indubtablement uns focus d’irradiació de l’esperit cristià que, promoguts per laics, dirigits com un treball professional per ciutadans laics, iguals que els seus companys que fan la mateixa feina o ofici, i oberts a persones de tota mena i condició, han sensibilitzat grans estrats de la societat pel que fa a la necessitat de donar una resposta cristiana a les qüestions que els planteja l’exercici de llur professió o la plaça que ocupen.

És tot això el que dóna relleu i transcendència social a l’Opus Dei. No el fet que alguns dels seus membres ocupen càrrecs d’influència humana —cosa que no ens interessa gens ni mica i per això es deixa a la lliure decisió i responsabilitat de cadascú— sinó el fet que tots, i la bondat de Déu fa que siguin molts, facin treballs —des dels oficis més humils— divinament influents.

I això és lògic: ¿a qui se li acudiria de pensar que la influència de l’Església als Estats Units va començar el dia que el catòlic John Kennedy va ser elegit president?

Alguna vegada, en parlar de la realitat de l’Opus Dei, ha afirmat que és una «desorganització organitzada». ¿Podria explicar als nostres lectors el significat d’aquesta expressió?

Vull dir que donem una importància fonamental a l’espontaneïtat apostòlica de la persona, a la seva lliure i responsable iniciativa, guiada per l’acció de l’Esperit; i no a les estructures organitzatives, als mandats, tàctiques i plans imposats des del vèrtex com a seu de govern.

Existeix un mínim d’organització, amb un govern central, que actua sempre col·legialment i que té la seu a Roma, i governs regionals, també col·legials, cadascun d’ells presidit per un Consiliari. Però tota l’activitat d’aquests organismes va dirigida fonamentalment a una missió: proporcionar als socis l’assistència espiritual necessària per a la seva vida de pietat, i una adequada formació espiritual, doctrinal-religiosa i humana. I en acabat, som-hi!, és a dir: cristians, a santificar tots els camins dels homes, que tots tenen l’aroma del pas de Déu.

En arribar a aquest límit, en aquest moment, l’Associació com a tal ja ha acabat el seu treball —justament aquell pel qual s’associen els membres de l’Opus Dei—, ja no ha de fer, ni pot ni deu fer, cap més indicació. Comença llavors la lliure i responsable acció personal de cada soci. Cadascun d’ells, amb espontaneïtat apostòlica, obrant amb completa llibertat personal i formant-se d’una manera autònoma la seva pròpia consciència de cara a les decisions concretes que ha de prendre, procura buscar la perfecció cristiana i donar testimoniatge cristià dins el seu propi ambient, santificant el propi treball professional, intel·lectual o manual. Naturalment que en prendre cadascú autònomament aquestes decisions en la seva vida secular, en les realitats temporals en les quals es mou, sovint es produeixen opcions, criteris i actuacions diverses: en una paraula, s’esdevé aquella beneïda desorganització, aquest pluralisme just i necessari, que és una característica essencial de l’Opus Dei, i que a mi sempre m’ha semblat l’únic mitjà recte i ordenat de concebre l’apostolat dels laics.

I encara li diré més: aquesta desorganització organitzada fa la seva aparició fins i tot a les mateixes obres apostòliques corporatives que l’Opus Dei duu a terme, també amb el desig de contribuir, com a tal Associació, a resoldre cristianament aquells problemes que afecten les comunitats humanes dels diversos països. Aquestes activitats i iniciatives de l’Associació són sempre de caràcter directament apostòlic: és a dir, obres educatives, assistencials o de beneficència. Però com que el nostre esperit és precisament el d’estimular que les iniciatives surtin de la base, i com que les circumstàncies, necessitats i possibilitats de cada nació o grup social són peculiars i ordinàriament diverses entre si, el govern central de l’Obra deixa als governs regionals —que gaudeixen d’una autonomia pràcticament total— la responsabilitat de decidir, de promoure i d’organitzar aquelles activitats apostòliques concretes que creguin millor: des d’un centre universitari o una residència d’estudiants, fins a un dispensari o bé una granja-escola per a camperols. Com a resultat lògic, tenim un mosaic multicolor i variat d’activitats: un mosaic organitzadament desorganitzat.

Segons això, ¿de quina manera creu vostè que s’insereix la realitat eclesial de l’Opus Dei en l’acció pastoral de tota l’Església?

Em sembla bo de fer un aclariment previ: l’Opus Dei no és ni pot considerar-se com una realitat que vagi lligada al procés evolutiu de l’estat de perfecció en l’Església, no és una forma moderna o aggiornata d’aquest estat. En efecte, ni la concepció teològica de l'status perfectionis —que Sant Tomàs, Suárez i d’altres autors han plasmat decisivament en la doctrina— ni les diverses concrecions jurídiques que s’han donat o puguin donar-se a aquest concepte teològic, no tenen res a veure amb l’espiritualitat i el fi apostòlic que Déu ha volgut per a la nostra Associació. N’hi ha prou amb el fet de considerar —perquè una exposició doctrinal completa fóra llarga— que a l’Opus Dei no li interessen ni vots, ni promeses, ni cap forma de consagració per als seus socis, diferent de la consagració que tots van rebre ja amb el Baptisme. La nostra Associació no pretén de cap manera que els socis canviïn d’estat, que deixin d’ésser simples fidels com els altres, per adquirir el peculiar status perfectionis. Al contrari, allò que desitja i procura és que cadascun d’ells faci apostolat i se santifiqui en el seu propi estat, en el mateix lloc i condició que té en l’Església i en la societat civil. No traiem ningú del seu lloc ni allunyem ningú del seu treball o dels seus afanys i nobles compromisos d’ordre temporal.

La realitat social, l’espiritualitat i l’acció de l’Opus Dei s’insereixen, doncs, en una deu molt diferent de la vida de l’Església: concretament, en el procés teològic i vital que duu el laïcat cap a la plena assumpció de les seves responsabilitats eclesials, i a la seva pròpia manera de participar en la missió de Crist i de la seva Església. Aquesta ha estat i és, aquests quasi quaranta anys d’existència de l’Obra, la inquietud constant —serena, però forta— amb la qual Déu ha volgut endegar, en la meva ànima i en la dels meus fills, el desig de servir-lo.

Quines són les aportacions de l’Opus Dei a aquest procés? Tal volta no és pas aquest el moment històric més adient per a fer una valoració global d’aquesta mena. Per bé que es tracti de problemes dels quals el Concili Vaticà II —amb quant de goig per a la meva ànima!— ja s’ha ocupat molt, i malgrat que no pocs conceptes i situacions relacionats amb la vida i la missió del laïcat ja hagin rebut prou confirmació i llum del Magisteri, encara hi ha, amb tot, un nucli considerable de qüestions que continuen constituint, per a la generalitat de la doctrina, veritables problemes límit de la teologia. A nosaltres, dins l’esperit que Déu ha donat a l’Opus Dei i que, tot i les nostres imperfeccions personals, procurem de viure amb fidelitat, la major part d’aquests problemes discutits ja ens semblen divinament resolts, però no pretenem pas de presentar aquestes solucions com les úniques possibles.

Hi ha alhora uns altres aspectes del mateix procés de desenvolupament eclesiològic, que representen adquisicions doctrinals estupendes —a les quals, sens dubte, Déu ha volgut que hi contribuís, en part tal vegada no petita, el testimoni de l’esperit i la vida de l’Opus Dei, juntament amb altres valuoses aportacions d’iniciatives i associacions apostòliques no pas menys benemèrites—, però són adquisicions doctrinals que abans que arribin a encarnar-se realment en la vida total del Poble de Déu, potser passarà bastant de temps. Vostè mateix ha recordat, en les seves preguntes anteriors, alguns d’aquests aspectes: el desenvolupament d’una autèntica espiritualitat laïcal; la comprensió de la peculiar tasca eclesial —no eclesiàstica o oficial— pròpia del laic; la distinció dels drets i deures que el laic té com a tal; les relacions Jerarquia-laïcat; la igualtat de dignitat i la complementarietat de labors de l’home i de la dona dins l’Església; la necessitat d’assolir una opinió pública ordenada en el Poble de Déu; etc.

És evident que tot això constitueix una realitat molt fluïda, i a vegades no pas mancada de paradoxes. Una mateixa cosa que dita fa quaranta anys escandalitzava tothom o quasi tothom, avui no sorprèn gairebé ningú, però encara són molt pocs, en canvi, els qui la comprenen fins al fons i la viuen ordenadament.

M’explicaré millor amb un exemple. El 1932, comentant als meus fills de l’Opus Dei alguns dels aspectes i conseqüències de la particular dignitat i responsabilitat que el Baptisme confereix a les persones, els vaig escriure en un document: «Cal rebutjar el prejudici que els fidels corrents no poden fer res més que limitar-se a ajudar el clericat, en apostolats eclesiàstics. L’apostolat dels seglars no té per què ser sempre una simple participació en l’apostolat jeràrquic: a ells ja els competeix el deure de fer apostolat. I això no pas perquè rebin una missió canònica, sinó perquè són part de l’Església; aquesta missió… la compleixen a través de la seva professió, del seu ofici, de la seva família, dels seus col·legues, dels seus amics».

Avui, després de les solemnes ensenyances del Vaticà II, ningú a l’Església potser no gosarà dubtar de l’ortodòxia d’aquesta doctrina. Però ¿quants han abandonat realment llur concepció única de l’apostolat dels laics com una labor pastoral organitzada de dalt a baix? ¿Quants són els qui superant l’anterior concepció monolítica de l’apostolat dels laics comprenen que n’hi pugui haver i àdhuc que també n’hi hagi d’haver, sense necessitat de rígides estructures centralitzades, missions canòniques i mandats jeràrquics? ¿Quants n’hi ha que qualificant el laïcat de longa manus Ecclesiae, no s’estan fent una confusió al mateix temps amb el concepte Església-Poble de Déu i el concepte més limitat de Jerarquia? O bé encara ¿quants laics entenen degudament que, si no és en una delicada comunió amb la Jerarquia, no tenen dret a reivindicar llur àmbit legítim d’autonomia apostòlica?

Hom podria fer consideracions semblants sobre altres problemes, ja que encara és molt, però molt, el que resta aconseguir, tant pel que fa a la necessària exposició doctrinal, com a l’educació de les consciències i a la mateixa reforma de la legislació eclesiàstica. Jo prego molt al Senyor —l’oració sempre ha estat la meva gran arma— que l’Esperit Sant assisteixi el seu Poble, i especialment la Jerarquia, en la realització d’aquestes tasques. I el prego també que continuï servint-se de l’Opus Dei perquè puguem contribuir i ajudar tant com estigui a la nostra mà, en aquest difícil però estupend procés de desenvolupament i de creixement de l’Església.

Com s’insereix l’Opus Dei en l’Ecumenisme?, també em pregunta vostè. Ja vaig dir l’any passat a un periodista francès —i sé que l’anècdota ha tingut ressonància fins i tot en publicacions de germans nostres separats— allò que una vegada vaig comentar al sant pare Joan XXIII, mogut per l’encís afable i paternal del seu tracte: «Pare Sant, tots els homes, catòlics o no, sempre han trobat dins la nostra Obra un lloc amable: no he après l’ecumenisme de la Vostra Santedat». EII va riure emocionat, perquè sabia que, des de l’any 1950, la Santa Seu havia autoritzat l’Opus Dei a rebre com a associats Cooperadors els no catòlics i fins i tot els no cristians.

Són molts, efectivament —i entre ells no hi manquen pastors i àdhuc bisbes de llurs respectives confessions—, els germans separats que se senten atrets per l’esperit de l’Opus Dei i col·laboren en els nostres apostolats. I cada vegada sovintegen més —a mesura que els contactes s’intensifiquen— les manifestacions de simpatia i de cordial entesa a la qual dóna lloc el fet que els socis de l’Opus Dei centrin llur espiritualitat en el senzill propòsit de viure responsablement els compromisos i les exigències baptismals del cristià. El desig de cercar la perfecció cristiana i de fer apostolat, procurant la santificació del propi treball professional; el fet de viure immergits en les realitats seculars, respectant-ne la pròpia autonomia, però tractant-les amb esperit i amor d’ànimes contemplatives; la primacia que en l’organització de les nostres labors concedim a la persona, a l’acció de l’Esperit en les ànimes, al respecte de la dignitat i de la llibertat que provenen de la filiació divina del cristià; defensar, contra la concepció monolítica i institucionalista de l’apostolat dels laics, la legítima capacitat d’iniciativa dins el necessari respecte al bé comú: aquests i uns altres aspectes més de la nostra manera de ser i de treballar són punts per a un fàcil encontre, on els germans separats descobreixen —ja feta vida i provada pels anys— una bona part dels pressupostos doctrinals en els quals ells i nosaltres, els catòlics, hem posat fundadament tantes esperances ecumèniques.

Canviant de tema, ens interessaria saber la seva opinió respecte a l’actual moment de l’Església. Concretament, com el qualificaria, vostè? ¿Quin paper creu que hi poden fer en aquesta hora les tendències que d’una manera general s’han anomenat «progressista» i «integrista»?

Segons la meva manera de veure, l’actual moment doctrinal de l’Església podria qualificar-se de positiu i, al mateix temps, de delicat com tota crisi de creixement. Positiu, sens dubte, perquè les riqueses doctrinals del Concili Vaticà II han posat l’Església sencera —el Poble sacerdotal de Déu tot enter— davant una nova etapa summament esperançadora de renovada fidelitat al propòsit diví de salvació que se li ha confiat. Moment delicat també, perquè les conclusions teològiques a les quals s’ha arribat no són pas de caràcter —valgui l’expressió— abstracte o teòric, sinó que es tracta d’una teologia summament viva, és a dir, amb aplicacions immediates i directes d’ordre pastoral, ascètic i disciplinari, que toquen molt íntimament la vida interna i externa de la comunitat cristiana —litúrgia, estructures organitzatives de la Jerarquia, formes apostòliques, Magisteri, diàleg amb el món, ecumenisme, etc.— i també, per tant, la vida cristiana i la consciència mateixa dels fidels.

Una i altra realitat criden respectivament la nostra ànima: l’optimisme cristià —la joiosa certesa que l’Esperit Sant farà fructificar complidament la doctrina amb la qual ha enriquit l’Esposa de Crist—, i ensems la prudència de la part d’aquells que investiguen o governen, perquè és ara, especialment, que la manca de serenitat i de ponderació en l’estudi dels problemes podria fer un mal immens.

Quant a les tendències que vostè anomena integristes i progressistes, m’és difícil d’opinar sobre el paper que poden fer en aquest moment perquè és des de sempre que he rebutjat la conveniència i fins i tot la possibilitat que puguin fer-se catalogacions o simplificacions d’aquesta mena. Aquesta divisió —que a vegades es duu fins a extrems de veritable paroxisme, o que s’intenta de perpetuar com si els teòlegs i els fidels en general estiguessin destinats a una contínua orientació bipolar— em sembla que en el fons obeeix al convenciment que el progrés doctrinal i vital del Poble de Déu sigui el resultat d’una tensió dialèctica perpètua. Jo, en canvi, m’estimo més creure —amb tota la meva ànima— en l’acció de l’Esperit Sant, que bufa on vol i a qui vol.

Referències a la Sagrada Escriptura
Referències a la Sagrada Escriptura
Referències a la Sagrada Escriptura
Referències a la Sagrada Escriptura
Referències a la Sagrada Escriptura
Aquest capítol en un altre idioma