L’apostolat de l’Opus Dei als cinc continents

Algunes persones han afirmat a vegades que l’Opus Dei estava organitzat interiorment segons les normes de les societats secretes. Què cal pensar d’una afirmació així? D’altra banda, ¿podria donar-nos, amb aquest motiu, una idea del missatge que volia adreçar als homes del nostre temps en fundar l’Obra el 1928?

Des de 1928, la meva predicació ha estat que la santedat no és cosa de privilegiats, que poden ser divins tots els camins de la terra, perquè l’eix de l’espiritualitat específica de l’Opus Dei és la santificació del treball ordinari. Cal rebutjar el prejudici que els fidels corrents no poden fer res més que limitar-se a ajudar el clericat en apostolats eclesiàstics. I també cal advertir que per aconseguir aquest fi sobrenatural, els homes necessiten ser i sentir-se personalment lliures, amb la llibertat que Jesucrist ens va merèixer. Per a predicar i ensenyar a practicar aquesta doctrina, no m’ha calgut mai cap secret. Els socis de l’Obra abominen el secret perquè són fidels corrents, iguals que els altres: en adscriure’s a l’Opus Dei no canvien d’estat. Els repugnaria de dur un cartell a l’esquena que digués: «que consti que em dedico a servir Déu». Això no fóra laïcal, ni secular. Però aquells qui tracten i coneixen els membres de l’Opus Dei saben que formen part de l’Obra, encara que no ho pregonin, perquè tampoc no ho amaguen.

¿Podria esbossar un quadre breu de les estructures de l’Opus Dei a un nivell mundial i de la seva articulació amb el Consell General que vostè presideix a Roma?

El Consell General, d’homes o de dones, té el domicili a Roma, independent per a cada Secció d’homes o de dones (Anuari Pontifici, 1966, p. 885 i 1226); i a cada país hi ha un organisme semblant, presidit pel Consiliari de l’Opus Dei d’aquella nació*. No pensi en una organització potent, capil·larment estesa fins l’últim racó. Afiguri’s més aviat una organització desorganitzada, perquè la labor dels directors de l’Opus Dei s’encamina principalment a fer que l’esperit genuí de l’Evangeli —esperit de caritat, de convivència, de comprensió, absolutament estrany al fanatisme—, arribi a tots els socis a través d’una sòlida i oportuna formació teològica i apostòlica. Després, cadascú obra amb completa llibertat personal i, formant autònomament la pròpia consciència, procura cercar la perfecció cristiana i cristianitzar el seu ambient, santificant el propi treball, intel·lectual o manual, en qualsevol circumstància de la vida i a la pròpia llar.

D’altra banda, la direcció de l’Obra és sempre col·legial. Detestem la tirania, especialment en aquest govern exclusivament espiritual de l’Opus Dei. Estimem la pluralitat: el contrari no podria conduir més que a la ineficàcia, a no fer ni deixar fer, a no millorar.

El punt 484 del seu codi espiritual, Camí, precisa: «La teva obligació és d’ésser instrument». ¿Quin sentit cal atribuir a aquesta afirmació en el context de les preguntes precedents?

Camí, un codi? No. En 1934 vaig escriure una bona part d’aquest llibre, resumint per a totes les ànimes amb qui tractava —de l’Opus Dei o no— la meva experiència sacerdotal. No vaig sospitar que trenta anys després assoliria una difusió tan àmplia —milions d’exemplars— en tantes llengües. No és un llibre per als socis de l’Opus Dei tan sols; és per a tothom, fins i tot per als no cristians. Entre aquelles persones que per pròpia iniciativa l’han traduït, hi ha ortodoxos, protestants i no cristians. Cal llegir «Camí» amb un mínim d’esperit sobrenatural, de vida interior i d’afany apostòlic. No és un codi de l’home d’acció. Pretén ser un llibre que mena a tractar i estimar Déu i servir tothom. A ser instrument, aquesta era la seva pregunta, com l’Apòstol Pau volia ser-ho de Crist. Instrument lliure i responsable: aquells qui volen veure en les seves pàgines una finalitat temporal, s’enganyen. No oblidi que és corrent, en els autors espirituals de tots els temps, veure les ànimes com a instruments en les mans de Déu.

Ocupa Espanya un lloc de preferència dins l’Obra? ¿Pot considerar-se com un punt de partida per a un programa més ambiciós o bé com un simple sector d’activitat, entre tants?

Entre els seixanta-cinc països on hi ha persones de l’Opus Dei, Espanya n’és un de tants, i els espanyols som una minoria. L’Opus Dei va néixer geogràficament a Espanya; però des del començ, el seu fi era universal. Ultra això, jo tinc el meu domicili a Roma des de fa vint anys.

El fet que alguns membres de l’Obra siguin presents en la vida pública del país, ¿no ha polititzat, en un cert sentit, l’Opus Dei a Espanya? ¿No comprometen així l’Obra i la mateixa Església?

Ni a Espanya ni a cap altre lloc. Insisteixo que cadascun dels socis de l’Opus Dei treballa amb plena llibertat i amb responsabilitat personal, sense comprometre ni l’Església ni l’Obra, perquè no es recolzen ni en l’Església ni en l’Obra per realitzar les seves activitats personals. La gent que sigui formada en una concepció militar de l’apostolat i de la vida espiritual, tendirà a veure el treball lliure i personal dels cristians com una actuació col·lectiva. Però tal com no m’he cansat mai de repetir des de 1928, li dic que la diversitat d’opinions i d’actuacions en allò opinable, temporal o teològic, no és cap problema per l’Obra: la diversitat que existeix i que existirà sempre entre els membres de l’Opus Dei és, al contrari, una manifestació de bon esperit, de vida neta, de respecte a l’opció legítima de cadascú.

¿No creu vostè que a Espanya i per raó del particularisme inherent a la raça ibèrica, no podria un cert sector de l’Obra sentir-se temptat a emprar la seva força per satisfer interessos particulars?

Vostè formula una hipòtesi que jo m’atreveixo a garantir que no s’esdevindrà mai dins la nostra Obra; no tan sols perquè ens associem exclusivament per a fins sobrenaturals, sinó perquè si alguna vegada un membre de l’Opus Dei intentés d’imposar directament o indirecta un criteri temporal als altres socis, o bé servir-se’n per a fins humans, en sortiria expulsat sense cap mirament, ja que els altres socis es rebel·larien legítimament, santament.

A Espanya, l’Opus Dei es glorieja d’aplegar gent de totes les classes socials. ¿És vàlida aquesta afirmació per a la resta del món, o bé cal admetre que als països restants els membres de l’Opus Dei provenen més aviat d’ambients il·lustrats, com ara diríem els estats majors de la Indústria, de l’Administració, de la Política, i de les Professions liberals?

De fet pertanyen a l’Opus Dei, tant a Espanya com a tot el món, persones de totes les condicions socials: homes i dones, vells i joves, obrers, industrials, empleats, pagesos, persones que exerceixen professions liberals, etc. La vocació la dóna Déu, i per a Déu no hi ha accepció de persones.

Però l’Opus Dei no es glorieja de res: les obres apostòliques no creixen per les forces humanes, sinó amb el buf de l’Esperit Sant. En una associació que tingui un fi terrenal, és lògic publicar estadístiques ostentoses sobre el nombre, la condició i les qualitats dels socis, i així solen fer-ho de fet les organitzacions que cerquen un prestigi temporal; però aquesta manera d’obrar, quan hom busca la santificació de les ànimes, afavoreix la supèrbia col·lectiva: i Crist vol la humilitat de cadascun dels cristians i de tots els cristians alhora.

¿Quina és la situació actual del desenvolupament de l’Obra a França?

Com li deia, el govern de l’Obra a cada país és autònom. La millor informació sobre la labor de l’Opus Dei a França pot obtenir-se preguntant als directors de l’Obra al país. Entre les tasques que l’Opus Dei exerceix corporativament, i de les quals, per tant, respon com a tal, hi ha residències per a estudiants —com és ara la Résidence Internationale de Rouvray, a París, o la Résidence Universitaire de l’Île Verte, a Grenoble—, centres de reunions i convivències —com el Centre de Rencontre Couvrelles, al departament de l’Aisne—, etcètera. Però li recordo que això de les obres corporatives és el menys important: la labor principal de l’Opus Dei és el testimoniatge personal, directe, que els seus socis donen enmig de llur propi treball ordinari. I, per a això, l’enumeració no serveix. No hi pensi, en el fantasma del secret. No; no són cap secret els ocells que solquen el cel i a ningú no li passa pel cap de comptar-los.

¿Quina és la situació actual de l’Obra a la resta del món i especialment en el món anglo-saxó?

L’Opus Dei es troba tant de gust a Anglaterra com a Kenya, a Nigèria com al Japó; als Estats Units com a Àustria, a Irlanda com a Mèxic o l’Argentina; a cada lloc és un fenomen teològic i pastoral arrelat a les ànimes del país. No està lligat a una cultura determinada, ni a una època concreta de la història. L’Opus Dei, en el món anglo-saxó, gràcies a l’ajut de Déu i a la cooperació de moltes persones, té obres apostòliques de diverses menes: Netherhall House, a Londres, que presta una atenció especial a universitaris afro-asiàtics; Hudson Center, a Montreal, per a la formació humana i intel·lectual de noies joves; Nairana Cultural Center, que va de cara als estudiants de Sydney… Als Estats Units, on l’Opus Dei va començar a treballar l’any 1949, hom pot esmentar: Midtown, per a obrers en un barri del cor de Xicago; Stonecrest Community Center, a Washington, destinat a l’educació de dones mancades de capacitació professional; Trimount House, residència universitària, a Boston, etcètera. Una última advertència: la influència de l’Obra, en la mesura de cada cas, serà sempre espiritual, d’ordre religiós, però mai temporal.

Hi ha diverses fonts que pretenen que una sòlida enemistat enfrontaria la major part dels ordes religiosos i singularment la Companyia de Jesús amb l’Opus Dei. ¿És que aquests rumors tenen tan sols sigui un petit fonament o bé formen part d’aquests mites que la gent alimenta quan no coneix bé algun problema?

Per bé que no som religiosos, ni ho semblem, ni hi ha tampoc cap autoritat al món que ens pugui obligar a ser-ho, a l’Opus Dei venerem i estimem l’estat religiós. Prego cada dia perquè tots els venerables religiosos continuïn oferint fruits de virtuts, d’obres apostòliques i de santedat a l’Església. Els rumors dels quals s’ha parlat són… rumors. L’Opus Dei ha comptat sempre amb l’admiració i amb la simpatia dels religiosos de tants ordes i congregacions, especialment dels religiosos i religioses de clausura, que preguen per nosaltres, ens escriuen sovint i fan conèixer la nostra Obra de mil maneres, ja que s’adonen de la nostra vida de contemplatius enmig dels afanys del carrer. El Secretari General de l’Opus Dei, doctor Álvaro del Portillo, tractava i estimava l’anterior General de la Companyia de Jesús. L’actual general, el Pare Arrupe, el tracto i l’estimo, com ell a mi. Les incomprensions, si s’esdevinguessin, demostrarien poc esperit cristià, perquè la nostra fe és d’unitat, no de gelosies ni de divisions.

¿Quina és la posició de l’Obra sobre la declaració conciliar a favor de la llibertat religiosa, i d’una manera especial sobre la seva aplicació a Espanya, on el «Projecte Castiella» encara està en suspens? ¿I què direm d’aquest pretès «integrisme» que, en ocasions, s’ha retret a l’Opus Dei?

Integrisme? L’Opus Dei no està ni a la dreta ni a l’esquerra ni al centre. Jo, com a sacerdot, procuro d’estar amb Crist, qui a la Creu va obrir tots dos braços, i no pas un solament; jo prenc amb llibertat, de cada grup, allò que em convenç i que em fa tenir el cor i els braços acollidors, per a tota la humanitat; i cadascun dels socis és absolutament lliure d’escollir l’opció que vulgui, dins els termes de la fe cristiana.

Quant a la llibertat religiosa, l’Opus Dei, des que es va fundar, no ha fet mai discriminacions; treballa i conviu amb tothom, perquè veu en cada persona una ànima que cal respectar i estimar. No són paraules solament; la nostra Obra és la primera organització catòlica que, amb l’autorització de la Santa Seu, admet com a Cooperadors els no catòlics, cristians o no. He defensat sempre la llibertat de les consciències. No entenc la violència: no em sembla pas apta ni per a vèncer ni per a convèncer; l’error se supera amb l’oració, amb la gràcia de Déu, amb l’estudi; mai amb la força, sempre amb la caritat. Comprendrà que essent aquest l’esperit que des del primer moment hem viscut, només és alegria allò que em poden produir les ensenyances que sobre aquest tema ha promulgat el Concili. Sobre el projecte concret al qual es refereix, no és cosa meva resoldre’l, sinó de la Jerarquia de l’Església a Espanya i dels catòlics d’aquest país: és a ells que correspon d’aplicar, al cas concret, l’esperit del Concili.

Alguns lectors de Camí s’estranyen de l’afirmació continguda en el punt 28 d’aquest llibre: «El matrimoni és per a la classe de tropa i no per a l’estat major de Crist». ¿Pot veure’s aquí una apreciació pejorativa del matrimoni, que aniria contra el desig de l’Obra d’inscriure’s en les realitats vives del món modern?

Li aconsello de llegir el número anterior de Camí, on es diu que el matrimoni és una vocació divina. No era gens freqüent de sentir afirmacions com aquesta, cap allà el 1935. Treure les conseqüències que vostè diu, és no entendre les meves paraules. Amb aquesta metàfora volia recollir allò que l’Església ha ensenyat sempre sobre l’excel·lència i el valor sobrenatural del celibat apostòlic. I recordar al mateix temps a tots els cristians que —paraules de sant Pau— han de sentir-se milites Christi, soldats de Crist, membres d’aquest Poble de Déu que realitza a la terra una lluita divina de comprensió, de santedat i de pau. A tot el món hi ha milers de matrimonis que pertanyen a l’Opus Dei, o bé que viuen segons el seu esperit, sabent bé que un soldat pot ésser condecorat a la mateixa batalla on el general va fugir vergonyosament.

És des de 1946 que vostè va fixar la seva residència a Roma. ¿Quins són els trets dels Pontífexs que ha tractat que destaquen en el seu record?

Per mi, després de la Trinitat Santíssima i de la nostra Mare la Verge, dins la jerarquia de l’amor, ve el Papa. No puc oblidar que va ser Sa Santedat Pius XII qui va aprovar l’Opus Dei, quan, a més d’un, aquest camí d’espiritualitat semblava una heretgia; i tampoc oblido que els primers mots d’estimació i afecte que vaig rebre a Roma, l’any 1946, me’ls va dir qui aleshores era Monsenyor Montini. També tinc molt gravat l’encís afable i paternal de Joan XXIII, de totes les vegades que vaig tenir l’ocasió de visitar-lo. Un cop li vaig dir: «Tots els homes, catòlics o no, sempre han trobat en la nostra Obra un lloc amable: no he après l’ecumenisme de la Vostra Santedat… ». I el Sant Pare Joan reia, emocionat. Què vol que li digui? Tots els Romans Pontífexs de sempre han tingut comprensió i afecte envers l’Opus Dei.

Vaig tenir l’ocasió, Monsenyor, d’escoltar les seves respostes a les preguntes que li feia un públic de més de 2.000 persones, reunides fa un any i mig a Pamplona. Aleshores vostè insistia en la necessitat que els catòlics es comportin com ciutadans responsables i lliures, i que «no visquin de ser catòlics». ¿Quina importància i quina projecció atorga vostè a aquesta idea?

Mai no ha deixat de molestar-me l’actitud d’aquell qui de dir-se catòlic en fa una professió, com la d’aquells qui volen negar el principi de la responsabilitat personal, sobre la qual es basa tota la moral cristiana. L’esperit de l’Obra i el dels seus socis és servir l’Església i totes les criatures, sense servir-se de l’Església. M’agrada que el catòlic dugui Crist no en el nom, sinó en la conducta, donant testimoniatge real de vida cristiana. Em repugna el clericalisme i comprenc que —juntament amb un anticlericalisme dolent— també hi ha un anticlericalisme bo, que prové de l’amor al sacerdoci, i que s’oposa al fet que el simple fidel o el sacerdot faci ús d’una missió sagrada per a fins terrenals.

Ara no es cregui que amb això jo em declaro contra ningú. No hi ha a la nostra Obra cap afany exclusivista, sinó el desig de col·laborar amb tothom qui treballa per Crist i amb tothom qui, cristià o no, fa de la seva vida una esplèndida realitat de servei.

Fora d’això, el que importa no és pas solament la projecció que he donat a aquestes idees, especialment des de 1928, sinó la que li dóna el Magisteri de l’Església. I no fa gaire —amb una emoció, per a aquest pobre sacerdot, que és difícil d’explicar— el Concili ha recordat a tots els cristians, en la Constitució dogmàtica De Ecclesia, que han de sentir-se plenament ciutadans de la ciutat terrenal, treballant en totes les activitats humanes, amb competència professional i amb amor envers tots els homes, cercant la perfecció cristiana, a la qual són cridats pel sol fet d’haver rebut el Baptisme.