Josemaría Escrivá Obras
10

La vida d’oració i de penitència, i la consideració de la nostra filiació divina, ens transformen en cristians profundament pietosos, com nens petits davant de Déu. La pietat és la virtut dels fills, i per tal que el fill pugui confiar—se en els braços del seu pare, ha de ser i s’ha de sentir petit, necessitós. Sovint he meditat aquesta vida d’infantesa espiritual, que no està renyida amb la fortalesa, perquè exigeix una voluntat ferma, una maduresa temperada, un caràcter fort i obert.

Pietosos, doncs, com infants: però no ignorants, perquè cada u ha d’esforçar—se, en la mesura de les seves possibilitats, en l’estudi seriós, científic, de la fe; i tot això és la teologia. Pietat de nens, doncs, i doctrina segura de teòlegs.

L’afany d’adquirir aquesta ciència teològica —la bona i ferma doctrina cristiana— ve mogut, en primer lloc, pel desig de conèixer i estimar Déu. També és, al mateix temps, conseqüència de la preocupació general de l’ànima fidel per abastar la més profunda significació d’aquest món, el qual és un afaiçonament del Creador. Amb una monotonia periòdica, n’hi ha que tracten de ressuscitar una suposada incompatibilitat entre la fe i la ciència, entre la intel·ligència humana i la Revelació divina. Tal incompatibilitat només pot aparèixer, i encara aparentment, quan no s’entenen els termes reals del problema.

Si el món ha sortit de les mans de Déu, si és Ell qui ha creat l’home a imatge i semblança seva i li ha donat una espurna de la seva llum, el treball de la intel·ligència, per més que li costi, ha d’esbrinar el sentit diví que ja naturalment tenen totes les coses; i a la claror de la fe, en percebem també el sentit sobrenatural, aquell que resulta de la nostra elevació a l’ordre de la gràcia. No podem admetre la por a la ciència, perquè qualsevol labor, si és veritablement científica, tendeix a la veritat. I Crist digué: Ego sum veritas. Jo sóc la veritat.

El cristià ha de tenir fam de saber. Des del conreu dels coneixements més abstractes fins a les habilitats artesanes, tot pot, ha de conduir a Déu, i així cal fer—ho. Perquè no hi ha tasca humana que no sigui santificable: un motiu per a la pròpia santificació i una ocasió per col·laborar amb Déu en la santificació dels qui ens rodegen. La llum dels seguidors de Jesucrist no s’ha de trobar al fons de la vall, sinó al cim de la muntanya, perquè vegin les vostres bones obres i glorifiquin el vostre Pare que és al cel.

Treballar així és oració. Estudiar així és oració. Investigar així és oració. Sempre estem en la mateixa: tot és oració, tot pot conduir—nos a Déu i cal arribar—hi, tot ha d’alimentar aquest tracte continu amb Ell, del matí a la nit. Tot treball honrat pot ser oració; i tot treball, que és oració, és apostolat. D’aquesta manera l’ànima s’envigoreix en una unitat de vida senzilla i ferma.

Anterior Mostra el capítol Següent