Josemaría Escrivá Obras
100

La digressió que acabo de fer no té altra finalitat que posar de manifest una veritat central: recordar que la vida cristiana troba el seu sentit en Déu. Els homes no han estat creats solament per a edificar un món el més just possible, perquè —a més— hem estat establerts a la terra per entrar en comunió amb Déu mateix. Jesús no ens ha promès ni la comoditat temporal ni la gloria terrenal, sinó la casa de Déu Pare, que ens espera al final del camí.

La litúrgia del Divendres Sant inclou un himne meravellós: el Crux fidelis. En aquest himne se’ns invita a cantar i celebrar el gloriós combat del Senyor, el trofeu de la Creu, el preclar triomf de Crist: el Redemptor de l’Univers, en ésser immolat, venç. Déu, amo de tota la creació, no afirma la seva presència amb la força de les armes, i ni tan solament amb el poder temporal dels seus, sinó amb la grandesa del seu amor infinit.

El Senyor no destrueix la llibertat de I’home: justament Ell ens ha fet Iliures. Per això no vol respostes forçades, vol decisions que surtin de la intimitat del cor. I espera de nosaltres, els cristians, que visquem de tal manera que aquells que ens tractin, per damunt de les nostres pròpies misèries, errors i deficiències, s’adonin del ressò del drama d’amor del Calvari. Tot el que tenim ho hem rebut de Déu perquè siguem sal que assaoni, llum que dugui als homes la nova alegria: que Ell és un Pare que estima sense mesura. El cristià és sal i llum del món, no perquè venci o triomfi, sinó perquè dóna testimoni de l’amor de Déu; i no serà sal si no serveix per a salar; no serà llum si, amb el seu exemple i amb la seva doctrina, no ofereix un testimoni de Jesús; si perd allò que constitueix la raó de ser de la seva vida.

Anterior Mostra el capítol Següent