Josemaría Escrivá Obras
107

És aquest amor de Crist el que cada un de nosaltres s’ha d’esforçar a acomplir, en la pròpia vida. Però per ésser ipse Christius cal mirar—se en Ell. No n’hi ha prou amb tenir una idea general de l’esperit de Jesús, sinó que cal aprendre’n els detalls i actituds. I, sobretot, s’ha de contemplar el seu pas per la terra, les seves petjades, per treure’n força, llum, serenitat, pau.

Quan s’estima una persona, se’n desitja saber fins els més mínims detalls, de la seva existència, del seu caràcter, per tal de poder—s’hi identificar. Per això hem de meditar la història de Crist, des del seu naixement en una menjadora, fins la seva mort i la seva resurrecció. Durant els primers anys de la meva tasca sacerdotal, solia regalar exemplars de l’Evangeli o bé llibres en els quals s’explicava la vida de Jesús. Perquè cal que la coneguem bé, que la tinguem ben sencera en el pensament i en el cor, talment que en qualsevol moment, sense necessitat de cap llibre, aclucant els ulls, puguem contemplar—la com en una pel·lícula; de manera que, en les diverses situacions de la nostra conducta, ens vinguin a la memòria les paraules i els fets del Senyor.

Així és com ens sentirem ficats en la seva vida. Perquè no es tracta tan sols de pensar en Jesús, de representar—nos aquelles escenes. Hem de ficar—nos—hi de ple, ésser actors. Seguir Crist tan de prop com Santa Maria, la seva Mare, com els primers dotze, com les santes dones, com aquelles multituds que s’amuntegaven al seu voltant. Si obrem així, si no hi posem entrebancs, les paraules de Crist entraran fins al fons de l’ànima i ens transformaran. Perquè la paraula de Déu és viva, eficaç i més penetrant que una espasa de dos talls i arriba fins a la divisió de l’ànima i de l’esperit, de les juntures i del moll dels ossos, i és capaç de jutjar sobre els pensaments i les intencions del cor.

Si volem dur els altres homes fins al Senyor, cal anar a l’Evangeli i contemplar l’amor de Crist. Podríem fixar—nos en les escenes cabdals de la Passió, perquè, com Ell mateix ho va dir, ningú no té un amor més gran que el qui dóna la pròpia vida pels seus amics, però podem considerar també la resta de la seva vida, el seu tracte ordinari amb aquells que es toparen amb ell.

Crist, perfecte Déu i perfecte Home, per tal de fer arribar als homes la seva doctrina de salvació i manifestar—los l’amor de Déu, va fer les coses d’una manera humana i divina. Déu condescendeix amb l’home, pren la nostra naturalesa sense reserves, llevat del pecat.

Em fa una profunda alegria considerar que Crist ha volgut ésser plenament home, amb una carn com la nostra. M’emociona contemplar la meravella d’un Déu que estima amb cor d’home.

Anterior Mostra el capítol Següent