Josemaría Escrivá Obras
108

D’entre tantes escenes com en narren els evangelistes, aturem—nos a considerar—ne algunes, començant pels relats del tracte de Jesús amb els dotze. L’apòstol Joan, qui aboca en el seu Evangeli l’experiència de tota una vida, narra aquella primera conversa amb l’encís d’allò que un hom mai no oblida. Mestre, on us allotgeu? Jesús els diu: Veniu i ho veureu. Hi anaren, doncs, i veieren on s’allotjava, i es van quedar amb Ell aquell dia.

Diàleg diví i humà que va transformar les vides de Joan i d’Andreu, de Pere, de Jaume i de tants d’altres, que preparà llurs cors per escoltar la paraula imperiosa que Jesús els adreçà allà tocant el mar de la Galilea. Jesús, tot caminant vora el mar de la Galilea, va veure dos germans, Simó, l’anomena’t Pere, i Andreu, el seu germà, que tiraven la xarxa a l’aigua, perquè eren pescadors. I els digué: Seguiu—me i faré que esdevingueu pescadors d’homes. Tots dos, a l’instant, havent deixat les xarxes, el seguiren.

Els tres anys successius, Jesús conviu amb els seus deixebles, els coneix, els respon les preguntes, els resol els dubtes. Es —sí— el Rabbí, el Mestre que parla amb autoritat, el Messies enviat de Déu. Però és alhora assequible, proper. Un dia Jesús es retira en oració; els deixebles es trobaven a la vora, qui sap si tot mirant—se’l i intentant d’endevinar què deia. En tornar Jesús, un d’ells pregunta: Domine, doce nos orare, sicut docuit et Ioannes discipulos suos; ensenyeu—nos a pregar, tal com Joan en va ensenyar també als seus deixebles. I Jesús respongué: Quan us poseu a pregar, digueu: Pare, sigui santificat el vostre nom...

Amb autoritat de Déu i amb tendresa d’home, el Senyor rep així mateix els Apòstols els quals, esbalaïts dels fruits de llur primera missió, li comentaven les primícies de l’apostolat: Veniu a retirar—vos amb mi en un lloc despoblat, i reposeu un xic.

Una escena molt semblant es repeteix cap a la fi de l’estada de Jesús a la terra, poc abans de l’Ascensió. Quan ja clarejava, Jesús es presentà a la riba, però els deixebles no conegueren que fos Ell. Aleshores Jesús els digué: Nois, que teniu res per a menjar? Aquell que ha preguntat com a home, parla després com a Déu: Tireu la xarxa a la banda dreta de la barca, i en trobareu. La hi van tirar, doncs, i ja no la podien treure per l’abundor de peixos. Llavors aquell deixeble que Jesús estimava, digué a Pere: És el Senyor.

I Déu els espera a la riba: Així que baixaren en terra veieren unes brases amb peix al damunt, i pa. Jesús els digué: Porteu peixos dels que ara heu agafat. Simó Pere pujà i arrossegà la xarxa a terra, plena de cinquanta—tres peixos grossos; i, malgrat que eren tants, no es va esquinçar la xarxa. Jesús els diu: Veniu, mengeu. Cap dels qui menjaven no gosava preguntar—li: Qui sou, Vós? sabent que era el Senyor. Jesús hi anà, prengué el pa i els en donà, i semblantment féu amb el peix.

Aquesta delicadesa i afecte els manifesta Jesús no solament amb un grup petit de deixebles, sinó amb tots. Amb les santes dones, amb representants del Sanedrí com Nicodem i amb publicans com Zaqueu, amb malalts i amb gent sana, amb doctors de la llei i amb pagans, amb persones individuals i amb multituds enteres.

Ens diuen els Evangelis que Jesús no tenia on reclinar el cap, però ens conten també que tenia amics estimats i de confiança, desitjosos d’acollir—lo a casa. I ens parlen de la seva compassió pels malalts, del seu dolor pels que ignoren i erren, del seu enuig davant la hipocresia. Jesús plora per la mort de Llàtzer, s’aïra amb els marxants que profanen el temple, deixa que el seu cor s’entendreixi davant el dolor de la vídua de Naïm.

Anterior Mostra el capítol Següent