La litúrgia ens posa davant dels ulls, un cop més, l’últim dels misteris de la vida de Jesucrist entre els homes: la seva Ascensió al cel. Des del Naixement a Betlem, s’han esdevingut moltes coses: l’hem trobat al bressol, adorat per pastors i reis; l’hem contemplat durant els llargs anys de treball silenciós, a Natzaret; l’hem acompanyat a través de les terres de Palestina, predicant als homes el Regne de Déu i fent el bé a tothom. I més endavant, els dies de la seva Passió, hem sofert en presenciar com l’acusaven; amb quina ira el maltractaven, amb quant d’odi el crucificaven.

Al dolor, va seguir l’alegria lluminosa de la Resurrecció. Quin fonament més clar i més ferm, per a la nostra fe! Ja no hauríem de dubtar. Però potser, com els Apòstols, encara som febles, i en aquest dia de l’Ascensió, preguntem a Crist: ¿és ara que restablireu el regne d’Israel?,¹ ¿és ara quan desapareixeran, definitivament, totes les nostres perplexitats, i totes les nostres misèries?

El Senyor ens respon pujant al cel. Com els Apòstols, també ens quedem entre admirats i tristos en veure que ens deixa. No és fàcil, veritablement, d’acostumar-se a l’absència física de Jesús. Em commou de recordar que en una ascensió d’amor, se n’ha anat i ha romàs alhora, se n’ha anat al cel i se’ns dóna com a aliment en l’Hòstia Santa. Sentim que, malgrat això, ens manca la seva paraula humana, la seva forma d’actuar, de mirar, de somriure, de fer el bé. Voldríem tornar a mirar-lo de prop, quan s’asseu al costat del pou cansat del dur camí,² quan plora per Llàtzer,³ quan prega llargament,⁴ quan s’apiada de la multitud.⁵

Sempre m’ha semblat lògic i m’ha omplert d’alegria que la Santíssima Humanitat de Jesucrist pugi a la glòria del Pare, però penso també que aquesta tristesa, peculiar del dia de l’Ascensió, és una mostra de l’amor que sentim per Jesús, Senyor Nostre. Essent perfecte Déu, es va fer home, perfecte home, carn de la nostra carn i sang de la nostra sang. I se separa de nosaltres per anar al cel. ¿Com voleu que no el trobem a faltar?