Josemaría Escrivá Obras
122

Crist ens ensenyà, definitivament, el camí d’aquest amor a Déu: l’apostolat és amor de Déu, que es desborda, amb donació d’un mateix als altres. La vida interior suposa un creixement en la unió amb Crist, pel Pa i la Paraula. I l’afany d’apostolat és la manifestació exacta, adequada, necessària, de la vida interior. Quan s’assaboreix l’amor de Déu se sent el pes de les ànimes. No hi pot haver la dissociació de la vida interior i l’apostolat, com tampoc no és possible de separar en Crist el seu ésser de Déu—Home i la seva funció de Redemptor. El Verb volgué encarnar—se per salvar els homes, per fer—los amb Ell una sola cosa. Aquesta és la raó de la seva vinguda al món: per nosaltres i per la nostra salvació, davallà del Cel, resem amb el Credo.

Per al cristià, l’apostolat resulta connatural: no és quelcom afegit, juxtaposat, extern a la seva activitat diària, a la seva ocupació professional. Ho he dit sense parar, des que el Senyor va disposar que sorgís l’Opus Dei! Es tracta de santificar el treball ordinari, de santificar—se en aquesta tasca i de santificar els altres amb l’exercici de la pròpia professió, cadascú en l’estat que li es propi.

L’apostolat és com la respiració del cristià: un fill de Déu no pot viure sense aquest bategar espiritual. Ens recorda, la festa d’avui, que el zel per les ànimes és un manament amorós del Senyor, que en pujar a la seva glòria, ens envia com a testimonis seus per tot el món. La nostra responsabilitat és gran, ja que ser testimoni de Crist suposa, abans que res, mirar de captenir—nos segons la seva doctrina, lluitar per tal que la nostra conducta recordi Jesús, evoqui la seva figura amabilíssima. Hem de comportar—nos de tal manera que els altres, en veure’ns, puguin dir: aquest és cristià, perquè no odia, perquè sap comprendre, perquè no és fanàtic, perquè està per damunt dels instints, perquè és sacrificat, perquè manifesta sentiments de pau, perquè estima.

Anterior Mostra el capítol Següent