El blat i el jull

Us he traçat, amb la doctrina de Crist, i no amb les meves idees, un camí ideal de cristià. Que és alt, sublim i atraient, hi conveniu. Però potser hi ha algú que es pregunti: és possible de viure així en la societat d’avui?

Certament, el Senyor ens ha cridat en moments en què hom parla molt de pau i no n’hi ha enlloc: ni en les ànimes, ni en les institucions, ni en la vida social, ni entre els pobles. Hom parla contínuament d’igualtat i de democràcia, i abunden les castes: tancades, impenetrables. Ens ha cridat en un temps en què tothom clama la comprensió, i la comprensió brilla per l’absència, fins i tot entre persones que obren de bona fe i volen practicar la caritat, perquè ―no ho oblideu― la caritat, més que donar, és comprendre.

Travessem una època en què els fanàtics i els intransigents ―incapaços d’admetre les raons d’altres― es curen en salut, titllant de violents i agressius els qui són llurs víctimes. Ens ha cridat, a la fi, quan es parloteja tant d’unitat, i potser costa de concebre que pugui tolerar-se una major desunió entre els catòlics mateixos, i, no cal dir-ho, entre els homes en general.

Jo no faig mai consideracions polítiques, perquè no és el meu ofici. Per descriure sacerdotalment la situació del món actual, en tinc prou amb pensar novament en una paràbola del Senyor: la del blat i el jull. El Regne del cel, s’assembla a un home que va sembrar bona llavor al seu camp. Però mentre tothom dormia, vingué el seu enemic i va sembrar jull enmig del blat i se’n va anar.³⁹ La cosa és clara: el camp és fèrtil i la llavor és bona: el Senyor del camp ha llançat la llavor a eixam en el moment propici i amb art consumada; a més, ha organitzat una vigilància per protegir el sembrat recent. Si després hi surt el jull, és perquè no hi ha hagut correspondència, perquè els homes ―els cristians especialment― s’han adormit i han permès que l’enemic s’hi acostés.

Quan els servidors irresponsables pregunten al Senyor per què ha crescut el jull en el seu camp, l’explicació salta als ulls: inimicus homo hoc fecit,⁴⁰ ha estat l’enemic! Nosaltres, els cristians que havíem d’estar a l’aguait, per tal que les coses bones posades al món pel Creador es desenvolupessin al servei de la veritat i del bé, ens hem adormit ―quina trista peresa, aquesta son!―, mentre l’enemic i tots els qui el serveixen es movien sense parar. Ja veieu com ha crescut el jull: quina sembra tan abundosa i pertot arreu!

No tinc vocació de profeta de desgràcies. No desitjo, amb els meus mots, presentar-vos un panorama desolador, sense esperança. No pretenc queixar-me d’aquests temps en els quals vivim per providència del Senyor. Estimem aquesta època nostra, ja que és l’àmbit on hem d’assolir la nostra santificació personal. No admetem nostàlgies ingènues i estèrils: el món no ha estat mai millor. Sempre, des del bressol de l’Església, quan encara hom escoltava la predicació dels primers dotze, ja van sorgir amb violència les persecucions, van començar les heretgies, es va escampar la mentida i es va desencadenar l’odi.

Però tampoc no és lògic negar que sembla que el mal ha prosperat. En tot aquest camp de Déu, que és la terra, que és heretat de Crist, ha brotat el jull: no solament jull, sinó abundor de jull! No ens podem deixar enganyar pel mite del progrés perenne i irreversible. El progrés és bo quan és rectament ordenat, i Déu el vol, però hom pondera encara més el fals progrés, que encega tanta gent, perquè sovint no percep que la humanitat, en alguns dels seus passos, recula i perd allò que abans havia conquerit.

El Senyor ―ho repeteixo― ens ha donat el món per heretat. I hem de tenir l’ànima i la intel·ligència despertes; hem de ser realistes, sense derrotismes. Només una consciència cauteritzada, només la insensibilitat produïda per la rutina, només l’eixelebrament frívol poden permetre que es contempli el món sense veure’n el mal, l’ofensa a Déu, el dany en ocasions irreparable per a les ànimes. Hem d’ésser optimistes, però amb un optimisme que neix de la fe en el poder de Déu ―Déu no perd batalles―, amb un optimisme que no prové de la satisfacció humana, d’una complaença nècia i presumptuosa.