Josemaría Escrivá Obras
139

Una mirada al món, una mirada al Poble de Déu, en aquest mes de maig que comença, ens fa contemplar l’espectacle d’aquesta devoció mariana que es manifesta en tants costums, antics o nous, però viscuts amb un mateix esperit d’amor.

Fa alegria comprovar que la devoció a la Mare de Déu sempre és viva, i desperta en les ànimes cristianes l’impuls sobrenatural per obrar com domestica Dei, com a membres de la família de Déu.

Segurament també vosaltres, en veure aquests dies tants cristians que expressen de mil maneres diverses el seu afecte a la Verge Santa Maria, us sentiu més dins I’Església, més germans de tots aquests germans vostres. És com una reunió de família, quan els fills grans, que la vida ha allunyat, es retroben al costat de la mare, en ocasió d’alguna festa. I si algun cop han discutit entre ells i s’han tractat malament, aquell dia es calmen; aquell dia se senten units, es reconeixen tots plegats en I’afecte comú.

Maria edifica l’Església contínuament, l’aplega, la manté compacta. És difícil tenir una autèntica devoció a la Mare de Déu i no sentir—se més vinculats als altres membres del Cos Místic, més units també al seu cap visible, el Papa. Per això m’agrada de repetir: omnes cum Petro ad lesum per Mariam!, tothom, amb Pere, a Jesús per Maria! I, en reconèixer—nos part de l’Església i invitats a sentir—nos germans en la fe, descobrim amb una major profunditat la fraternitat que ens uneix a la humanitat entera: perquè l’Església ha estat enviada per Crist a tothom i a tots els pobles.

Això que acabo de dir és quelcom que tots hem experimentat, ja que no ens han mancat ocasions de comprovar els efectes sobrenaturals d’una sincera devoció a la Verge. Cadascú de vosaltres podria explicar moltes coses. I jo també. Em ve ara a la memòria un romiatge que vaig fer el 1933 en una ermita de la Mare de Déu, en terra castellana: a Sonsoles.

No era un romiatge tal com l’entenem habitualment. No era sorollós ni de massa: hi anàvem tres persones. Jo respecto i estimo aquelles altres manifestacions públiques de pietat, però personalment m’estimo més intentar d’oferir a Maria el mateix afecte i el mateix entusiasme, amb visites personals, o en petits grups, amb regust d’intimitat.

En aquell romiatge a Sonsoles vaig conèixer l’origen d’aquesta advocació de la Mare de Déu. Un detall sense gaire importància, que és, però, una manifestació filial de la gent d’aquella terra. La imatge de Nostra Senyora que es venera en aquell indret, fou amagada durant un temps, en l’època de les lluites entre cristians i musulmans a Espanya. Al cap d’uns anys, l’estàtua va ser trobada per uns pastors, els quals —segons que ho conta la tradició—, en veure—la van comentar: ¡Qué ojos tan bonitos! ¡Son soles!

Anterior Mostra el capítol Següent