Josemaría Escrivá Obras
146

En aquell romiatge de què us parlava al començament, mentre fèiem via cap a l´ermita de Sonsoles, vam passar a la vora d’uns camps de blat. Els sembrats brillaven al sol, bressats pel vent. Em vingué aleshores a la memòria un text de l’Evangeli, unes paraules que el Senyor dirigí al grup dels seus deixebles: ¿No dieu vosaltres: ara, d’aquí quatre mesos ja serem a la sega? Doncs, bé, us dic que alceu els ulls i mireu els camps, que ja són rossos per a la sega. Vaig pensar un cop més que el Senyor volia ficar en els nostres cors el mateix deler, el mateix foc que dominava el seu. I apartant—me una mica del camí, vaig collir unes espigues que em fessin de recordatori.

Hem d’obrir els ulls, hem de saber mirar al nostre voltant i reconèixer aquestes crides que Déu ens adreça a través dels qui ens rodegen. No podem viure d’esquena a la multitud, tancats dins el nostre petit món. No fou així com visqué Jesús. Els Evangelis ens parlen moltes vegades de la seva misericòrdia, de la seva capacitat de participar en el dolor i en les necessitats dels altres. Es compadeix de la vídua de Naïm, plora per la mort de Llàtzer, es preocupa de les multituds que el segueixen i que no tenen res per menjar, així mateix i, per damunt de tot, es compadeix dels pecadors,dels qui van pel món sense conèixer la llum ni la veritat: en desembarcar, Jesús veié una gran gentada i se n’apiadà, perquè eren com ovelles sense pastor, i es posa a instruir—los llargament.

Quan som de veritat fills de Maria comprenem aquesta actitud del Senyor, de tal manera que el nostre cor s’engrandeix i tenim entranyes de misericòrdia. Aleshores ens dolen els nostres sofriments, les misèries, les equivocacions, la soledat, l’angoixa, el dolor dels altres homes germans nostres. I sentim la urgència d’ajudar—los en llurs necessitats, i de parlar—los de Déu perquè sàpiguen tractar—lo com a fills i puguin conèixer les delicadeses maternals de Maria.

Anterior Mostra el capítol Següent