Josemaría Escrivá Obras
15

Mai no hauríem de contemplar aquests anys ocults de Jesús, com qualsevol altre esdeveniment de la seva vida, sense sentir—nos—en afectats, sense reconèixer—los com allò que són: crides que ens fa el Senyor perquè sortim del nostre egoisme, de la nostra comoditat. El Senyor coneix les nostres limitacions, el nostre personalisme i la nostra ambició: la nostra dificultat per oblidar—nos de nosaltres mateixos i donar—nos als altres. Sap què és no trobar amor, i veure que aquells mateixos que diuen que el segueixen, només ho fan a mitges. Recordeu les escenes tremendes que ens descriuen els Evangelistes, en què veiem els Apòstols plens encara d’aspiracions temporals i de projectes solament humans. Però Jesús els ha elegit, els reté amb Ell, i els encomana la missió que havia rebut del Pare.

També ens crida a nosaltres, i ens pregunta, com a Jaume i a Joan: Potestis bibere calicem, quem ego bibiturus sum?: ¿esteu disposats a beure el calze —aquest calze del lliurament complet a l’acompliment de la voluntat del Pare— que jo em disposo a beure? Possumus!; sí, hi estem!, és la resposta de Joan i de Jaume. Vosaltres i jo, ¿esteu seriosament disposats a complir, en tot, la voluntat del nostre Pare Déu? ¿Hem donat al Senyor el nostre cor sencer, o bé continuem aferrats a nosaltres mateixos, als nostres interessos, a la nostra comoditat, al nostre amor propi? ¿Hi ha res que no respon a la nostra condició de cristians i que fa que no vulguem purificar—nos? Avui se’ns presenta l’ocasió de rectificar.

Ens hem de convèncer, per començar, que Jesús ens fa personalment aquestes preguntes. És Ell qui ens les fa, no jo. Jo no gosaria ni a plantejar—me—les a mi mateix. Ara segueixo la meva oració en veu alta, i vosaltres, cada un de nosaltres, per dins, està confessant al Senyor: Senyor, que poc que valc, que covard que he estat tantes vegades! Quants d’errors!: en aquesta ocasió i en tal altra, i aquí i allà. I podem exclamar encara: Sort n’hi ha hagut Senyor, que em sostinguéssiu amb la vostra mà, perquè em veig capaç de totes les infàmies. No em deixeu, no m’abandoneu, tracteu—me sempre com un infant. Que sigui fort, valent, sincer. Però ajudeu—me com a una criatura inexperta; agafeu—me la mà, Senyor, i feu que la vostra Mare s’estigui també al meu costat i em protegeixi. I així, possumus!, podrem, serem capaços de tenir—vos a Vós per model.

No és cap presumpció afirmar possumus! Jesucrist ens ensenya aquest camí diví i ens demana que l’emprenguem, perquè Ell l’ha fet humà i assequible a la nostra flaquesa. És per això, que s’ha abaixat tant. Aquest és el motiu pel qual es va abatre, tot prenent la forma d’esclau aquell Senyor que com a Déu era igual al Pare; però es va abatre en la majestat i la potència, no en la bondat ni en la misericòrdia.

La bondat de Déu ens vos fer fàcil el camí. No rebutgem la invitació de Jesús, no li diguem que no, no fem el sord a la seva crida: perquè no hi ha excuses que valguin, no tenim motiu per continuar pensant que no podem. Ell ens ha ensenyat amb l’exemple. Us ho demano i encareixo, doncs, germans meus, que no permeteu que se us hagi mostrat debades un model tan preuat, sinó que us Hi conformeu i us renoveu en l’esperit de la vostra ànima.



Anterior Mostra el capítol Següent