Josemaría Escrivá Obras
150

Avui, festa del Corpus Christi, meditem plegats la profunditat de l’amor del Senyor, que l’ha portat a romandre ocult sota les espècies sacramentals, i sembla com si sentíssim físicament aquelles ensenyances seves a la multitud: va sortir un sembrador a sembrar. I, en escampar els grans, alguns van caure arran del camí, i van venir els ocells del cel i se’ls van menjar. Uns altres van caure en pedregar, on no tenien gaire terra, i de seguida van sorgir per no tenir gruix de terra, però, un cop sortit el sol, com que no tenien arrels, es van cremar i assecar. D’altres van caure entre espines, i les espines van créixer i les van ofegar. D’altres van caure a la terra bona, i van donar fruit, l’una cent, l’altra seixanta, l’altra trenta.

L’escena és actual. El sembrador diví llança ara també la seva Ilavor. L’obra de la salvació continua complint—se, i el Senyor vol servir—se de nosaltres: desitja que els cristiana obrim al seu amor totes les senderes de la terra; ens convida a propagar el missatge diví, amb la doctrina i amb l’exemple, fins als últims racons del món. Ja que som ciutadans de la societat eclesial i de la civil, en exercir amb fidelitat els nostres deures, ens demana que cada u sigui un altre Crist, santificant el treball professional i les obligacions del propi estat.

Si mirem al nostre voltant, aquest món que estimem per tal com és de faiçó divina, veurem que es verifica la paràbola: la paraula de Jesucrist és fecunda, suscita en moltes ànimes afanys de donació i de fidelitat. La vida i el capteniment dels qui serveixen Déu han canviat la història, i fins i tot molts dels qui no coneixen el Senyor es mouen —potser sense saber—ho— per ideals nascuts del cristianisme.

Veiem també que una part de la llavor cau en terra eixorca, o bé entre espines i cards: que hi ha cors que es tanquen a la llum de la fe. Els ideals de pau, de reconciliació, de fraternitat, són acceptats i proclamats, però —no poques vegades— són desmentits pels fets. Hi ha alguns homes que s’entesten inútilment a encadenar la veu de Déu, i n’impedeixen la difusió per la força bruta o amb una arma menys sorollosa, però tal vegada més cruel, perquè insensibilitza l’esperit: la indiferència.

Anterior Mostra el capítol Següent