Josemaría Escrivá Obras
151

M’agradaria que, en considerar tot això , prenguéssim consciència de la nostra missió de cristians, que giréssim els ulls cap a la Sagrada Eucaristia, cap a Jesús que, present entre nosaltres, ens ha constituït com a membres seus: vos estis corpus Christi et membra de membro, vosaltres sou el cos de Crist i membres units a altres membres. El nostre Déu ha decidit de romandre en el Sagrari per alimentar—nos, per enfortir—nos, per divinitzar—nos, per ser eficaços la nostra feina i el nostre esforç. Jesús és simultàniament el sembrador, la Ilavor i el fruit de la sembra: el Pa de vida eterna.

Aquest miracle, renovat contínuament, de la Sagrada Eucaristia, té totes les característiques de la manera d’actuar de Jesús. Perfecte Déu i perfecte home, Senyor de cels i terra, se’ns ofereix com a manteniment de la manera més natural i ordinària. Així espera el nostre amor, des de fa prop de dos mil anys. És molt de temps i no és gaire temps: perquè, quan hi ha amor, els dies volen.

Em ve a la memòria una encantadora poesia gallega, una d’aquestes Cantigues d’Alfons X el Savi. La llegenda d’un monjo que en la seva simplicitat, suplicà a Santa Maria de poder contemplar el cel, mal que fos un instant. La Verge acollí el desig i el bon monjo fou traslladat al paradís. Quan en va tornar, no coneixia cap dels estadants del monestir: la seva oració, que a ell li havia semblat brevíssima, havia durat tres segles. Tres segles no són res per un cor amant. Així m’explico aquests dos mil anys d’espera del Senyor en l’Eucaristia. És l’espera de Déu, que estima els homes, que ens busca, que ens vol tal com som —limitats, egoistes, inconstants—, però amb la capacitat de descobrir el seu afecte infinit i de lliurar—nos a Ell enterament.

Per amor i per a ensenyar—nos d’estimar, vingué Jesús a la terra i romangué entre nosaltres en I’Eucaristia. Ell, que havia estimat els seus que eren al món, els estimà fins a l’extrem; amb aquestes paraules comença Sant Joan la narració d’allò que s’esdevingué aquella vetlla de la Pasqua, en què Jesús —ens ho refereix Sant Pau— prengué pa i, donant gràcies, el partí i digué: preneu i mengeu; això és el meu cos, lliurat per vosaltres; féu això, per la meva commemoració. Semblantment féu també amb el calze, després d’haver sopat, dient: Aquest calze és el nou testament en la meva sang; féu això cada vegada que en beureu, per la meva commemoració.



Anterior Mostra el capítol Següent