No entenc com es pot viure cristianament sense sentir la necessitat d’una amistat constant amb Jesús en la Paraula i en el Pa, en l’oració i en l’Eucaristia. I entenc molt bé que al llarg dels segles, les generacions successives de fidels hagin anat concretant aquesta pietat eucarística. Uns cops, amb pràctiques multitudinàries, professant públicament la seva fe; d’altres, amb gestos silenciosos i callats, en la sacra pau del temple o en la intimitat del cor.

Per davant de tot hem d’estimar la Santa Missa, que ha de ser el centre del nostre dia. Si vivim bé la Missa, ¿com no hem de continuar després la resta de la jornada amb el pensament en el Senyor, amb la pruïja de no apartar-nos de la seva presència, per treballar com Ell treballava i estimar com Ell estimava? Aprenguem doncs d’agrair al Senyor aquesta altra delicadesa seva: que no hagi volgut limitar la seva presència al moment del Sacrifici de L’Altar, sinó que hagi decidit de romandre en l’Hòstia Santa que és reservada al Tabernacle, en el Sagrari.

Us diré que per a mi, el Sagrari ha estat sempre Betània, l’indret tranquil i plàcid on és Crist, on podem contar-li les nostres preocupacions, els nostres sofriments, les nostres il·lusions i les nostres alegries, amb la mateixa senzillesa i naturalitat amb què li parlaven aquells amics seus, Marta, Maria i Llàtzer. Per això, quan recorro els carrers d’alguna ciutat o d’algun poble, em fa alegria de descobrir, ni que sigui de lluny, la silueta duna església: és un nou Sagrari, una ocasió més de deixar que l’ànima s’escapi per estar de desig ben a prop del Senyor Sagramentat.