Déu Pare s’ha dignat concedir-nos, en el Cor del seu Fill, infinitos dilectionis thesauros,¹ tresors inesgotables d’amor, de misericòrdia, d’afecte. Si volem descobrir l’evidència que Déu ens estima ―que no solament escolta les nostres oracions, sinó que se’ns hi avança, en tenim prou amb seguir el mateix raonament de Sant Pau: el que no va plànyer el seu propi Fill, sinó que el lliurà a la mort per tots nosaltres, ¿com deixarà de donar-nos-ho tot amb Ell?²

La gràcia renova l’home des de dins, i el converteix, ―de pecador i rebel que era― en servent bo i fidel.³ I la font de totes les gràcies és l’amor que Déu ens té i que ens ha revelat, no exclusivament amb les paraules: també amb els fets. L’amor diví fa que la segona Persona de la Santíssima Trinitat, el Verb, el Fill de Déu Pare, prengui la nostra carn, és a dir, la nostra condició humana, llevat del pecat. I el Verb, la Paraula de Déu, és Verbum spirans amorem, la Paraula de la qual procedeix l’Amor.⁴

L’amor se’ns revela en l’Encarnació, en aquest pas redemptor de Jesucrist per la nostra terra, fins al sacrifici suprem de la Creu. I, en la Creu, es manifesta amb un signe nou: un dels soldats travessà a Jesús el costat amb una llança, i a l’instant en sortí sang i aigua.⁵ Aigua i sang de Jesús que ens parlen duna donació duta a terme fins a l’últim extrem, fins al consummatum est,⁶ el tot és consumat, per amor.

En la festa d’avui, en considerar un cop més els misteris centrals de la nostra fe, ens meravellem de com les realitats més profundes ―aquest amor de Déu Pare que lliura el seu Fill, i aquest amor del Fill que el mena a caminar seré cap al Gòlgota― es tradueixen en gestos molt propers als homes. Déu no es dirigeix a nosaltres amb una actitud de poder i de domini, se’ns acosta, prenent la condició d’esclau, esdevingut semblant als homes.⁷ Jesús no es mostra mai allunyat o altiu, bé que en els anys de predicació el veurem contrariat de vegades, perquè li dol la maldat humana. Però, si ens hi fixem una mica, veurem de seguida que el seu enuig i la seva ira neixen de l’amor: són una invitació més per treure’ns de la infidelitat i del pecat. ¿És que jo vull potser la mort de l’impiu, diu el senyor Jahvè? ¿No prefereixo més aviat que desisteixi del seu mal camí i visqui?⁸ Aquestes paraules ens expliquen tota la vida de Crist, i ens fan comprendre perquè s’ha presentat davant nostre amb un Cor de carn, amb un Cor com el nostre, cosa que és una prova fefaent d’amor i un testimoni constant del misteri inenarrable de la caritat divina.