Conèixer el Cor de Crist Jesús

No puc deixar de confiar-vos una cosa que per mi és un motiu de pena i d’estímul per a l’acció: pensar en els homes que encara no coneixen Crist, que no sospiten encara la profunditat de la joia que ens espera en el Cel, i que van per la terra com cecs perseguint una alegria el veritable nom de la qual ignoren, o bé perdent-se per camins que els allunyen de la felicitat autèntica. Que bé que s’entén allò que devia sentir l’Apòstol Pau aquella nit a la ciutat de Troas quan, entre somnis, tingué una visió: un home macedoni se li posà davant i el pregava: vine a la Macedònia i ajuda’ns. Després d’aquesta visió tot seguit miraren ―Pau i Timoteu― de partir cap a la Macedònia, segurs que Déu els cridava a predicar l’Evangeli a aquella gent.⁹

¿No sentiu també vosaltres que Déu ens crida, que ―a través de tot allò que s’esdevé al voltant nostre― ens empeny a proclamar la bona nova de la vinguda de Jesús? Però a vegades, els cristians encongim la nostra vocació, caiem en la superficialitat, perdem el temps en disputes i renyines. O bé, cosa encara pitjor, no manca qui s’escandalitza falsament en veure com d’altres viuen certs aspectes de la fe o determinades devocions, i en comptes d’obrir, ells, el camí esforçant-se per veure-les de la manera que consideren recta, es dediquen a destruir i a criticar. Certament poden sorgir, i de fet sorgeixen, deficiències en la vida dels cristians, però allò que compta no som nosaltres ni les nostres misèries: l’únic que val és Ell, Jesús. És de Crist, de qui hem de parlar, i no de nosaltres mateixos.

Les reflexions que acabo de fer, són provocades per alguns comentaris sobre una suposada crisi en la devoció al Sagrat Cor de Jesús. No hi ha tal crisi: la veritable devoció ha estat i és actualment una actitud viva, plena de sentit humà i de sentit sobrenatural. Els seus fruits han estat i continuen essent fruits saborosos de conversió, de donació d’un mateix, de compliment de la voluntat de Déu, de penetració amorosa en els misteris de la Redempció.

Cosa ben diversa, en canvi, són les manifestacions d’aquest sentimentalisme ineficaç, dejú de doctrina, amb un enfit de pietisme. A mi tampoc no m’agraden les imatges emmelades, aquestes figures del Sagrat Cor que no poden inspirar cap mena de devoció a persones amb sentit comú i amb sentit sobrenatural de cristià. Però no és una mostra de bona lògica convertir uns abusos pràctics, que acaben desapareixent tots sols, en un problema doctrinal, teològic.

Si hi ha crisi, és una crisi en el cor dels homes, que no encerten ―per miopia, per egoisme, per estretor de mires― a entreveure l’insondable amor de Crist Senyor Nostre. La litúrgia de la santa Església, des que s’instituí la festa d’avui, ha sabut oferir l’aliment de la veritable pietat, recollint com a lectura per a la Missa un text de Sant Pau, en el qual se’ns proposa tot un programa de vida contemplativa ―coneixement i amor, oració i vida―, que comença amb aquesta devoció al Cor de Jesús. Déu mateix, per boca de l’Apòstol, ens invita a anar per aquest camí: que el Crist habiti per la fe en els vostres cors, i que, arrelats i fonamentats en la caritat, pugueu comprendre amb tots els sants quina es l’amplària i la llargària, l’altitud i la profunditat del misteri, i conèixer també aquell amor de Crist que sobrepuja tot coneixement perquè us empleneu de tota la plenitud de Déu.¹⁰

La plenitud de Déu se’ns revela i se’ns dóna en Crist, en l’amor de Crist, en el Cor de Crist. Perquè és el Cor d’Aquell en qui habita tota la plenitud de la divinitat corporalment.¹¹ Per això, quan es perd de vista aquest gran designi de Déu ―el corrent d’amor instaurat en el món per l’Encarnació, per la Redempció i per la Pentecosta―, no s’entendran les delicadeses del Cor del Senyor.