Si no aprenem de Jesús, no estimarem mai. Si penséssim, com alguns, que conservar un cor net, digne de Déu, significa no barrejar-lo, no contaminar-lo amb afectes humans, aleshores el resultat lògic seria fer-nos insensibles al dolor dels altres. Seríem capaços només d’una caritat oficial, eixuta i sense ànima, no de la veritable caritat de Jesucrist, que és afecció, escalf humà. Amb això no dono peu a falses teories, que són tristes excuses per desviar els cors ―apartant-los de Déu―, menar-los a males ocasions i a la perdició.

En la festa d’avui hem de demanar al Senyor que ens concedeixi un cor bo, capaç de compadir-se de les penes de les criatures, capaç de comprendre que, per posar remei als turments que acompanyen i no poques vegades angoixen les ànimes en aquest món, el veritable bàlsam és l’amor, la caritat: tot altre consol amb prou feines serveix per distreure un moment, i deixar més tard amargura i desesperació.

Si volem ajudar els altres hem d’estimar-los, hi insisteixo, amb un amor que sigui comprensió i donació d’un mateix, afecte i voluntària humilitat. Així entendrem per què el Senyor va decidir de resumir tota la Llei en aquest doble manament, que de fet n’és un de sol: l’amor de Déu i l’amor al proïsme, amb tot el nostre cor.³⁴

Pot ser que ara pensem que de vegades els cristians ―no els altres: tu i jo― ens oblidem de les aplicacions més elementals d’aquest deure. Tal vegada pensareu en tantes injustícies a les quals hom no posa remei, en els abusos que no són corregits, en situacions de discriminació que es transmeten d’una generació a l’altra, sense que s’endegui cap solució radical.

No puc, ni tinc per què, proposar-vos la manera concreta de resoldre aquests problemes. Però, com a sacerdot de Crist, és un deure meu de recordar-vos allò que diu l’Escriptura Santa. Mediteu sobre l’escena del judici, que el mateix Jesús ha descrit: aparteu-vos de mi, maleïts, i aneu al foc etern, preparat per al diable i els seus àngels. Perquè vaig tenir fam, i no em donàreu menjar; vaig tenir set, i no em donàreu beure; era foraster, i no em vau acollir; despullat, i no em vau vestir; malalt i a la presó, i no em visitàreu.³⁵

Un home o una societat que no reaccioni davant les tribulacions o les injustícies, i que no s’esforci per alleujar-les, no són un home o una societat a la mesura de l’amor del Cor de Crist. Els cristians ―conservant sempre la més àmplia llibertat a l’hora d’estudiar i de dur a la pràctica les diverses solucions i, doncs, amb un lògic pluralisme―, han de coincidir en l’afany idèntic de servir la humanitat. Altrament, llur cristianisme no serà la Paraula i la Vida de Jesús: només serà una disfressa, una enganyifa de cara a Déu i de cara als homes.