Si no aprenem de Jesús, no estimarem mai. Si penséssim, com alguns, que conservar un cor net, digne de Déu, significa no barrejar—lo, no contaminar—lo amb afectes humans, aleshores el resultat lògic seria fer—nos insensibles al dolor dels altres. Seríem capaços només d’una caritat oficial, eixuta i sense ànima, no de la veritable caritat de Jesucrist, que és afecció, escalf humà. Amb això no dono peu a falses teories, que són tristes excuses per desviar els cors —apartant—los de Déu—, menar—los a males ocasions i a la perdició.

En la festa d’avui hem de demanar al Senyor que ens concedeixi un cor bo, capaç de compadir—se de les penes de les criatures, capaç de comprendre que, per posar remei als turments que acompanyen i no poques vegades angoixen les ànimes en aquest món, el veritable bàlsam és l’amor, la caritat: tot altre consol amb prou feines serveix per distreure un moment, i deixar més tard amargura i desesperació.

Si volem ajudar els altres hem d’estimar—los, hi insisteixo, amb un amor que sigui comprensió i donació d’un mateix, afecte i voluntària humilitat. Així entendrem per què el Senyor va decidir de resumir tota la Llei en aquest doble manament, que de fet n’és un de sol: l’amor de Deu i l’amor al proïsme, amb tot el nostre cor.

Pot ser que ara pensem que de vegades els cristians —no els altres: tu i jo— ens oblidem de les aplicacions més elementals d’aquest deure. Tal vegada pensareu en tantes injustícies a les quals hom no posa remei, en els abusos que no són corregits, en situacions de discriminació que es transmeten d’una generació a l’altra, sense que s’endegui cap solució radical.

No puc, ni tinc per què, proposar—vos la manera concreta de resoldre aquests problemes. Però, com a sacerdot de Crist, és un deure meu de recordar—vos allò que diu l’Escriptura Santa. Mediteu sobre l’escena del judici, que el mateix Jesús ha descrit: aparteu—vos de mi, maleïts, i aneu al foc etern, preparat per al diable i els seus àngels. Perquè vaig tenir fam, i no em donàreu menjar; vaig tenir set, i no em donàreu beure; era foraster, i no em vau acollir; despullat, i no em vau vestir; malalt i a la presó, i no em visitàreu.

Un home o una societat que no reaccioni davant les tribulacions o les injustícies, i que no s’esforci per alleujar—les, no són un home o una societat a la mesura de l’amor del Cor de Crist. Els cristians —conservant sempre la més àmplia llibertat a l’hora d’estudiar i de dur a la pràctica les diverses solucions i, dones, amb un lògic pluralisme—, han de coincidir en I’afany idèntic de servir la humanitat. Altrament, llur cristianisme no serà la Paraula i la Vida de Jesús: només serà una disfressa, una enganyifa de cara a Déu i de cara als homes.