Josemaría Escrivá Obras
174

El Senyor us haurà concedit de descobrir tants d’altres trets de la correspondència fidel de la Verge Santíssima que per si mateixos es presenten invitant—nos a prendre’ls com a model: la seva puresa, la seva humilitat, la seva fermesa, la seva generositat, la seva fidelitat... Jo voldria parlar—vos—en d’un que els enclou tots, ja que és el clima del progrés espiritual: la vida d’oració.

Per aprofitar la gràcia que la Nostra Mare ens porta en el dia d’avui, i per tal de secundar en qualsevol moment les inspiracions de l’Esperit Sant, pastor de les nostres ànimes, hem d’estar compromesos seriosament en una activitat de tracte amb Déu. No podem amagar—nos en l’anonimat; la vida interior, si no és un encontre personal amb Déu, no existirà. La superficialitat no és cristiana. Admetre la rutina, en la nostra conducta ascètica, equival a signar la partida de defunció de l’ànima contemplativa. Déu ens busca d’un a un; i hem de respondre—li d’un a un: Sóc aquí, Senyor, perquè m’heu cridat.

Oració, tots ho sabem, és parlar amb Déu; potser, però, hi haurà algú que pregunti: parlar, de què? ¿De què, doncs, sinó de les coses de Déu i de les que omplen la nostra jornada? Del naixement de Jesús, del seu pas per aquest món, de la seva ocultació i de la seva predicació, dels seus miracles, de la seva Passió Redemptora i de la seva Creu i de la seva Resurrecció. I en la presència del Déu Tri i U, posant per mitjancera santa Maria i per advocat sant Josep, el Nostre Pare i Senyor —que jo estimo i venero tant—, parlarem de la nostra feina de cada dia, de la família, de les relacions d’amistat i dels grans projectes i de les petites mesquineses.

El tema de la meva oració és el tema de la meva vida. Jo ho faig així. I a la vista d’aquesta situació meva, sorgeix natural el propòsit, determinat i ferm, de canviar, de millorar, d’ésser més dòcil a l’amor de Déu. Un propòsit sincer, concret. I no hi pot faltar la petició urgent, però confiada: que l’Esperit Sant no ens abandoni, perquè Vós sou, Senyor, la meva força.

Som cristians corrents; treballem en professions molt diverses; la nostra activitat entera transcorre pels carrils ordinaris; tot es desenvolupa amb un ritme previsible. Els dies semblen tots iguals, fins i tot monòtons... doncs, bé: aquest pla, aparentment tan comú, té un valor diví; és quelcom que interessa Déu, perquè Crist vol encarnar—se en la nostra feina, animar des de dins fins les accions més humils.

Aquest pensament és una realitat sobrenatural, neta, inequívoca; no és una consideració per a consol, que conforti els qui no aconseguirem d’inscriure els nostres noms en el llibre d’or de la història. Crist s’interessa per aquesta feina que hem de fer —una i mil vegades— a l’oficina, a la fàbrica, al taller, a l’escola, al camp, en l’exercici de la professió manual o intel·lectual: l’interessa també el sacrifici ocult que suposa el fet de no vessar, en els altres, el fel del propi mal humor.

Repasseu aquests arguments en l’oració, preneu ocasió justament d’aquí per dir a Jesús que l’adoreu, i aleshores sereu de fet contemplatius enmig del món, en el brogit del carrer: a tot arreu. Aquesta és la primera lliçó a l’escola del tracte amb Jesucrist. D’aquesta escola, Maria n’és la millor mestra, perquè la Mare de Déu mantingué sempre aquesta actitud de fe, de visió sobrenatural, davant tot allò que s’esdevenia al seu voltant: conservava totes aquelles coses en el seu cor, ponderant—les.

Supliquem avui a Santa Maria que ens faci contemplatius, que ens ensenyi de comprendre les crides contínues que el Senyor dirigeix a la porta del nostre cor. Preguem—li: Mare nostra, Vós heu dut Jesús al món, i ell ens revela l’amor del nostre Pare Déu; ajudeu—nos a reconèixer—lo, enmig dels afanys de cada dia; removeu la nostra intel·ligència i la nostra voluntat per tal que sapiguem escoltar la veu de Déu, l’impuls de la gràcia.

Anterior Mostra el capítol Següent