Josemaría Escrivá Obras
175

Però no penseu tan sols en vosaltres mateixos: engrandiu el cor fins a abarcar la humanitat entera. Penseu, abans que res, en qui us envolta —parents, amics, col·legues— i vegeu com podreu dur—los a sentir més profundament l’amistat amb Nostre Senyor. Si són persones rectes i honrades, capaces d’estar habitualment més a prop de Déu, encomaneu—les concretament a Nostra Senyora. I demaneu també per tantes ànimes que no coneixeu, ja que tots els homes estem embarcats en la mateixa barca.

Sigueu lleials, generosos. Formem part d’un sol cos, el Cos Místic de Crist, de l’Església Santa, a la qual són cridats molts que cerquen netament la veritat. Per això tenim una obligació estricta de manifestar als altres la qualitat, la fondària de l’amor de Crist. El cristià no pot ser egoista; si ho fos, trairia la seva pròpia vocació. No és de Crist l’actitud de qui s’acontenta amb guardar la seva ànima en pau —una pau falsa—, despreocupant—se del bé dels altres. Si hem acceptat la significació autèntica de la vida humana —cosa que ens ha estat revelada per la fe—, no pot ser que continuem tranquils, persuadits que ens portem bé personalment, si no fem d’una forma pràctica i concreta que els altres s’acostin a Déu.

Hi ha un obstacle real per a l’apostolat: el fals respecte, la por de tocar temes espirituals, ja que hom sospita que una conversa així no caurà bé en certs ambients, perquè hi ha el perill de ferir susceptibilitats. Quantes vegades aquest raonament és la màscara de l’egoisme! No es tracta de ferir ningú, sinó tot el contrari: de servir. Encara que siguem personalment indignes, la gràcia de Déu ens converteix en instruments per a ésser útils als altres, comunicant—los la bona nova que Déu vol que tots els homes se salvin i arribin al coneixement de la veritat.

I és lícit de ficar—se així en la vida dels altres? És necessari. Crist s’ha ficat en la nostra vida sense demanar—nos permís. Així també ho va fer amb els primers deixebles: vorejant el llac de Galilea, veié Simó i Andreu, el germà de Simó, que tiraven la xarxa a l’aigua, perquè eren pescadors; i Jesús els digué: seguiu—me i us faré ser pescadors d’homes. Cadascú conserva la llibertat, la falsa llibertat, de respondre que no a Déu, com aquell jove carregat de riqueses, de qui ens parla Sant Lluc. Però el Senyor i nosaltres —tot obeint—lo: aneu i ensenyeu — tenim el dret i el deure de parlar de Déu, d’aquest gran tema humà, perquè el desig de Déu és l’afany més profund que brota en el cor de l’home.

Santa Maria, Regina apostolorum, reina de tots els qui sospiren per donar a conèixer l’amor del vostre Fill: vós, que tan bé enteneu les nostres misèries, demaneu perdó per la nostra vida: per allò que en nosaltres hauria pogut ser foc i ha estat cendra; per la llum que va deixar d’il·luminar, per la sal que es tornà insípida. Mare de Déu, omnipotència suplicant: porteu—nos, amb el perdó, la força de viure de debò d’esperança i d’amor per poder dur als altres la fe de Crist.

Anterior Mostra el capítol Següent