Josemaría Escrivá Obras
176

El camí millor per no perdre mai l’audàcia apostòlica, els delers eficaços de servir tots els homes, no és altre que la plenitud de la vida de fe, d’esperança i d’amor; en un mot, la santedat. No trobo cap altra recepta fora d’aquesta: la santedat personal.

Avui, en unió amb tota l’Església, celebrem el triomf de la Mare, Filla i Esposa de Déu. I tal com fruïem en el temps de la Pasqua de la Resurrecció del Senyor tres dies després de la seva mort, ara ens sentim alegres perquè Maria, després d’acompanyar Jesús de Betlem a la Creu, ja és al seu costat en cos i ànima, gaudint de la glòria per tota l’eternitat. Aquesta és la misteriosa economia divina: Nostra Senyora, feta de ple partícip de l’obra de la nostra salvació, havia de seguir de prop els passos del seu Fill: la pobresa de Betlem, la vida oculta de treball ordinari a Natzaret, la manifestació de la divinitat a Canà de Galilea, els afronts de la Passió i el Sacrifici diví de la Creu, la benaurança eterna del Paradís.

Tot això ens afecta directament, perquè aquest itinerari sobrenatural també ha de ser el nostre camí. Maria ens ensenya que aquest camí es pot fer, que és segur. Ella ens ha precedit per la via de la imitació de Crist, i la glorificació de la Nostra Mare és la ferma esperança de la nostra pròpia salvació; per això li diem spes nostra i causa nostrae laetitiae, esperança nostra i causa de la nostra felicitat.

No podem abandonar mai la confiança d’arribar a ser sants, d’acceptar les invitacions de Déu, de ser perseverants fins a la fi. Déu. que ha iniciat en nosaltres l’obra de la santificació, la durà a terme. Perquè si el Senyor està per nosaltres, ¿qui estarà contra nosaltres? El qui no va plànyer el seu propi Fill, sinó que el lliurà a la mort per tots nosaltres, ¿com després d’haver—nos donat el Fill, deixarà de donar—nos—ho tot amb Ell?.

En aquesta festa tot convida a l’alegria. La ferma esperança en la nostra santificació personal és un do de Déu; però l’home no pot romandre passiu. Recordeu les paraules de Crist: si algú vol venir darrera meu, que es negui a si mateix, que prengui la seva creu cada dia i que em segueixi. Ho veieu? La creu cada dia. Nulla dies sine cruce!, cap dia sense Creu: cap jornada en la qual no ens carreguem sobre les espatlles la creu del Senyor, en la qual no acceptem el seu jou. Per això, no he volgut deixar de recordar—vos que l’alegria de la resurrecció és conseqüència del dolor de la Creu.

No tingueu por, però, perquè el mateix Senyor ens ha dit: veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us alleujaré. Preneu el meu jou damunt vostre i aprengueu de mi, que sóc mansuet i humil de cor, i trobareu repòs per a les vostres ànimes, perquè el meu jou és suau i la meva càrrega, lleugera. Veniu —glossa sant Joan Crisòstom—, no pas a retre comptes, sinó perquè sigueu deslliurats dels vostres pecats; veniu, perquè jo no tinc necessitat de la glòria que em pugueu procurar: tinc necessitat de la vostra salvació... No tingueu por, en sentir parlar de jou, perquè és suau; no tingueu por si parlo de càrrega, perquè és lleugera.

El camí de la nostra santificació personal passa, quotidianament, per la Creu: no és un camí desgraciat per tal com és Crist mateix qui ens ajuda i amb Ell no hi cap la tristesa. In laetitia, nulla dies sine cruce!, m’agrada de repetir; amb l’ànima traspassada d’alegria, cap dia sense Creu.

Anterior Mostra el capítol Següent