Josemaría Escrivá Obras
179

S’acaba l’any litúrgic, i en el Sant Sacrifici de l’Altar renovem al Pare l’oferiment de la Víctima, Crist, Rei de santedat i de gràcia, rei de justícia, d’amor i de pau, tal com ho llegirem de seguida en el Prefaci. Tots sentiu en les vostres ànimes una alegria immensa, en considerar la santa Humanitat de Nostre Senyor: un Rei amb un cor de carn, com el nostre; que és l’autor de l’univers i de cada una de les criatures, i que no s’imposa dominant: demana l’almoina d’una mica d’amor, tot mostrant—nos, en silenci, les mans ferides.

¿Per què, aleshores, són tants els qui el desconeixen? ¿Per què se sent, encara, aquesta protesta cruel: nolumus hunc reginare super nos, no volem que aquest regni sobre nosaltres? A la terra hi ha milions d’homes que així planten cara a Jesucrist o, més ben dit, a l’ombra de Jesucrist, perquè de fet, no coneixen Crist, ni li han vist la bellesa del rostre, ni saben la meravella de la seva doctrina.

Davant aquest trist espectacle, em sento inclinat a desagreujar el Senyor. En escoltar aquest clam que no para i que, més que de veus, és fet d’obres poc nobles, sento la necessitat de cridar ben fort: oportet illum regnare! convé que Ell regni.

N’hi ha molts que no suporten que Crist regni: s’hi oposen de mil maneres: en els dissenys generals del món i de la convivència humana; en els costums, en la ciència, en l’art. Fins i tot en la mateixa vida de l’Església! No parlo —escriu Sant Agustí— dels malvats que reneguen de Crist. Són rars, en efecte, els qui el blasfemen amb la llengua, però són molts els qui el blasfemen amb la pròpia conducta.

A alguns fins i tot els molesta l’expressió Crist Rei: per una superficial qüestió de mots, com si el regnat de Crist es pogués confondre amb fórmules polítiques; o perquè la confessió de la reialesa del Senyor els menaria a admetre una llei. I no toleren la llei, ni tan sols la del precepte entranyable de la caritat, perquè no desitgen d’apropar—se a l’amor de Déu: només ambicionen servir el propi egoisme.

El Senyor m’ha empès a repetir, des de fa molt de temps, un crit silenciós: serviam!, serviré. Que Ell ens augmenti aquests afanys de donació, de fidelitat a la seva crida divina —amb naturalitat, sense aparat, sense soroll—, al mig del carrer. Donem—li gràcies des del fons del cor. Adrecem—li una oració de súbdits, de fills!, i tant la llengua com el paladar se’ns ompliran de llet i de mel, i sentirem un gust de bresca en tractar del Regne de Déu, que és un Regne de llibertat, de la llibertat que Ell ens ha guanyat.

Anterior Mostra el capítol Següent