Josemaría Escrivá Obras
18

Quan arriba Nadal, m’agrada de contemplar les imatges del Nen Jesús. Aquestes figures que ens mostren el Senyor que s’anorrea, em recorden que Déu ens crida, que l’Omnipotent ha volgut presentar—se desvalgut, que ha volgut valer—se dels homes. Des del bressol de Betlem, Crist em diu i et diu que ens necessita, ens urgeix a una vida cristiana sense avinences, a una vida de donació d’un mateix, de treball, d’alegria.

Mai no aconseguirem el veritable bon humor si de veritat no imitem Jesús; si no som humils com Ell. Hi tornaré a insistir: ¿heu vist on s’amaga la grandesa de Déu? En una menjadora, en uns bolquers, en una gruta. L’eficàcia redemptora de les nostres vides només pot actuar—se amb la humilitat, deixant de pensar en nosaltres mateixos i sentint la responsabilitat d’ajudar els altres.

A vegades és corrent, fins i tot entre ànimes bones, provocar—se conflictes personals, que arriben a causar preocupacions serioses, per bé que mancades duna base objectiva. El seu origen radica en la falta de coneixement propi, que mena a la supèrbia: el desig de convertir—se en el centre de l’atenció i de l’estimació de tothom, la inclinació a no quedar malament, no resignar—se a fer el bé i desaparèixer, l’afany de seguretat personal. I així, moltes ànimes que podrien fruir d’una pau meravellosa, que podrien assaborir una alegria immensa, per urc i presumpció es transformen en malaurades i infecundes.

Crist fou humil de cor. Al llarg de la seva vida, no va voler per a Ell res d’especial, cap privilegi. Comença estant nou mesos en el si de la seva Mare, com tot home, amb una naturalitat extrema. El Senyor sabia de sobres que la humanitat patia una urgent necessitat d’Ell. Per això tenia fam de venir a la terra per salvar totes les ànimes: i no precipita el temps. Vingué a la seva hora, com arriben al món els altres homes. Des de la concepció fins al naixement, ningú —tret de sant Josep i santa Isabel— no s’adona d’aquesta meravella: Déu que ve a habitar entre els homes.

El Nadal també és rodejat d’una senzillesa admirable: el Senyor ve sense aparat, desconegut de tothom. A la terra, només Maria i Josep participen en l’aventura divina. I després aquells pastors, avisats pels àngels. I més endavant aquells savis d’Orient. Així s’esdevé el fet transcendental, amb el qual s’uneixen el cel i la terra, Déu i I’home.

¿Com és possible tanta duresa de cor, que fa que ens acostumem a aquestes escenes? Déu s’humilia per tal que ens puguem acostar a Ell, perquè puguem correspondre al seu amor amb el nostre amor, perquè la nostra llibertat es rendeixi no tan sols davant l’espectacle del seu poder, sinó també davant la meravella de la seva humilitat.

Grandesa d’un Infant que és Déu: el seu Pare és el Déu que ha fet els cels i la terra, i Ell és aquí, dins una menjadora, quia non erat eis locus in diversorio, perquè no hi havia cap altre Iloc a la terra per a l’amo de totes les coses creades.

Anterior Mostra el capítol Següent