Josemaría Escrivá Obras
185

Tal vegada em suggerireu: però són pocs els qui volen sentir això i, menys encara, posar—ho en pràctica. Em consta: la llibertat és una planta forta i sana, que s’aclimata malament entre pedres, entre espines o en els camins que la gent trepitja. Ja ens havia estat anunciat, fins i tot abans que Crist vingués a la terra.

Recordeu el salm segon: ¿per què s’avaloten les nacions, i els pobles tramen coses vanes? Els reis de la terra s’han aixecat i s’han reunit prínceps contra el Senyor i contra el seu Messies. Ho veieu? Res de nou. S’oposaven a Crist abans que naixés; hom se li oposà, mentre els seus peus pacífics recorrien els camins de Palestina; el van perseguir després i ara, tot atacant els membres del seu Cos místic i real. ¿Per què tant d’odi, per què aquesta manera de rabejar—se en la càndida simplicitat, per què aquest esclafament universal de la llibertat de cada consciència?

Trenquem els seus lligams i traguem—nos el seu jou del damunt. Trenquen el jou suau, llencen la càrrega, meravellosa càrrega de santedat i de justícia, de gràcia, d’amor i de pau. Estan enrabiats davant l’amor, es riuen de la bondat inerme d’un Déu que renuncia a l’ús de les seves legions d’àngels perquè el defensin. Si el Senyor admetés la transacció, si sacrifiqués uns pocs innocents per tal de satisfer una majoria de culpables, encara podrien provar d’entendre—s’hi. Però no és aquesta, la lògica de Déu. El Nostre Pare és pare de debò, i està disposat a perdonar milers de faedors del mal, només que hi hagi deu justos. Els qui es mouen per l’odi, no poden entendre aquesta misericòrdia, i es reforcen en llur aparent impunitat terrenal, alimentant—se de la injustícia.

El qui habita en els cels se’n riu; el Senyor se’n burla. Aleshores els parla indignat i els aterreix amb la seva ira. Que n’és, de legítima, la ira de Déu i que n’és, de just, el seu furor, que n’és de gran, també, la seva clemència!

Jo he estat constituït rei dalt de Sió, la seva muntanya santa, per proclamar la seva llei. A mi m’ha dit el Senyor: tu ets el meu fill, avui t’he engendrat. La misericòrdia de Déu Pare ens ha donat el seu Fill com a Rei. Quan amenaça, s’entendreix; anuncia la seva ira i ens dóna el seu amor. Tu ets el meu fill: es dirigeix a Crist i es dirigeix a tu i a mi, si ens decidim a ésser alter Christus, ipse Christus.

Les paraules no poden seguir el cor, que s’emociona davant la bondat de Déu. Ens diu: tu ets el meu fill. No un estrany, ni un servent tractat amb benevolència, ni un amic, que ja fóra molt. Fill! Ens concedeix via lliure perquè visquem amb Ell la pietat del fill, i gosaria afirmar, així mateix, el desvergonyiment del fill d’un Pare que és incapaç de negar—li res.

Anterior Mostra el capítol Següent