Josemaría Escrivá Obras
187

Ego cogito cogitationes pacis et non afflictionis, jo penso pensaments de pau i no de tristesa, diu el Senyor. Siguem homes de pau, homes de justícia, faedors del bé, i el Senyor no serà per a nosaltres un Jutge, sinó amic, germà, Amor.

Que en aquest trescar —alegre!— per la terra ens acompanyin els àngels de Déu. Abans del naixement del nostre Redemptor, escriu Sant Gregori el Gran, nosaltres havíem perdut l’amistat dels àngels. La culpa original i els nostres pecats quotidians ens havien allunyat de llur puresa lluminosa... Però des del moment que hem reconegut el nostre Rei, els àngels ens han reconegut com conciutadans.

I com que el Rei del Cel ha volgut prendre la nostra carn terrenal, els àngels ja no s’allunyen de la nostra misèria. No gosen considerar inferior a la seva aquesta naturalesa que adoren, en veure—la enaltida, per damunt d’ells, en la persona del Rei del Cel; i ja no tenen cap inconvenient a considerar l’home com un company
.

Maria, la Mare Santa del nostre Rei, la Reina del nostre cor, té cura de nosaltres com només Ella ho sap fer. Mare compassiva, tron de la gràcia: us demanem que sapigueu compondre en la nostra vida i en la vida dels qui ens volten, vers a vers, el poema senzill de la caritat quasi fluvium pacis, com un riu de pau. Per què Vós sou el mar de misericòrdia inesgotable: tots els rius corren al mar i el mar no s’omple.

Anterior Mostra el capítol