Josemaría Escrivá Obras
2

A mi m’anima de considerar un precedent narrat, pas a pas, a les pàgines de l’Evangeli: la vocació dels primers dotze. Meditem—la a poc a poc, tot suplicant a aquests sants testimonis del Senyor perquè sapiguem seguir Crist com ells ho feren.

Aquells primers apòstols —als quals servo una gran devoció i afecte— eren, segons els criteris humans, poca cosa. Quant a posició social, llevat de Mateu, que segurament es guanyava bé la vida i que ho va deixar tot quan Jesús li ho demanà, eren pescadors: vivien al dia, maldaven de nit per guanyar—se el manteniment.

Però la posició social no compta. No eren cultes, ni tan sols gaire intel·ligents, almenys pel que fa a les realitats sobrenaturals. Fins i tot els exemples i les comparacions més simples se’ls feien incomprensibles, i acudien al Mestre: Domine, edissere nobis parabolam, Senyor, explica’ns la paràbola. Quan Jesús, amb una imatge, fa al·lusió al ferment dels fariseus, entenen que els recrimina per no haver comprat pa.

Pobres, ignorants. I ni tan sols senzills, planers. Dins llur limitació, eren ambiciosos. Molts cops discuteixen sobre qui seria més, quan —segons la seva mentalitat— Crist instaurés a la terra el regne definitiu d’Israel. Discuteixen i s’acaloren en aquest moment sublim en què Jesús és a punt d’immolar—se per la humanitat: en la intimitat del Cenacle.

De fe, poca. Jesucrist mateix ho diu. Han vist ressuscitar morts, guarir tota mena de malalties, multiplicar el pa i els peixos, calmar tempestes, expulsar dimonis. Sant Pere, escollit com a cap, és l’únic que sap respondre promptament: Vós sou el Crist, el Fill de Déu vivent. Però és una fe que ell interpreta a la seva manera, per això es permet d’encarar—se amb Jesucrist perquè no es doni en redempció pels homes. I Jesús Ii ha de respondre: Ves—te’n del meu davant, Satanàs! Que m’escandalitzes, perquè no entens les coses de Déu, sinó les dels homes. Pere raonava humanament, comenta Sant Joan Crisòstom, i concloïa que tot allò —la Passió i la Mort— era indigne de Crist, reprovable. Per això, Jesús el renya i li diu: no, patir no és cosa indigna de mi; tu ho judiques així perquè raones amb idees carnals, humanes.

Aquells homes de poca fe, ¿que potser excel·lien en l’amor a Crist? No hi ha dubte que l’estimaven, si més no de paraula. A vegades es deixen emportar per l’entusiasme: anem—hi també nosaltres, i morim amb Ell. Però a l’hora de la veritat tots fugiren llevat de Joan, que de debò estimava amb obres. Només aquest adolescent, el més jove dels apòstols, s’està al costat de la Creu. Els altres no sentien aquest amor tan fort com la mort.

Aquests eren els Deixebles escollits pel Senyor; així els tria Crist; així es mostraven abans que, plens de l’Esperit Sant, es convertissin en columnes de l’Església. Són homes corrents amb defectes, amb febleses, amb la paraula més llarga que les obres. I, no obstant això , Jesús els crida per fer—ne pescadors d’homes, corredemptors, administradors de la gràcia de Déu.

Anterior Mostra el capítol Següent