Josemaría Escrivá Obras
21

Recordar a un cristià que la seva vida no té cap més sentit que el d’obeir la voluntat de Déu, no és pas separar—lo dels altres homes. Al contrari, el manament rebut del Senyor és, en molts casos, que ens estimem els uns als altres com Ell ens ha estimat, vivint juntament amb els altres i igual que els altres, lliurant—nos a servir el Senyor en el món, per tal de donar a conèixer millor l’amor de Déu a totes les ànimes: per dir—nos que s’han obert els camins divins a la terra.

El Senyor no s’ha limitat a dir—nos que ens estima, sinó que ho ha demostrat amb les obres. No oblidem que Jesucrist s’ha encarnat per ensenyar, perquè aprenguem de viure la vida dels fills de Déu. Recordeu aquell preàmbul de l’evangelista sant Lluc en els Fets dels Apòstols: Primum quidem sermonem feci de omnibus o Theophile, quae coepit Iesus facere et docere, he parlat de tot allò més notable que Jesús féu i predicà. Vingué a ensenyar, però actuant; vingué a ensenyar, però essent model, essent el Mestre i l’exemple amb la seva conducta.

Ara, davant Jesús Infant, podem continuar el nostre examen personal: ¿estem decidits a procurar que la nostra vida serveixi de model i d’ensenyança als nostres germans, als postres iguals, els homes? ¿Estem decidits a ser uns altres Crists? No n’hi ha prou de dir—ho amb la boca. Tu —ho pregunto a cadascun de vosaltres i m’ho pregunto a mi mateix—, tu, que per ser cristià ets cridat a ésser un altre Crist, ¿mereixes que vagin dient de tu que has vingut, facere et docere, a fer les coses com un fill de Déu, atent a la voluntat del seu Pare, perquè així puguis empènyer totes les ànimes a participar de les coses bones, nobles, divines i humanes de la redempció? ¿Vius la vida de Crist, en la teva vida ordinària enmig del món?

Fer les obres de Déu, no és pas un bonic joc de paraules, sinó una invitació a gastar—se per Amor. Cal morir—se un mateix, per renéixer a una vida nova. Perquè així obeí Jesús, fins a la mort de creu, mortem autem crucis. Propter quod et Deus exaltavit illum. I per això Déu el va exaltar. Si obeïm la voluntat de Déu, la Creu serà també Resurrecció, exaltació. S’acomplirà en nosaltres, pas a pas, la vida de Crist: hom podrà assegurar que hem viscut procurant ser uns bons fills de Déu, que hem passat fent el bé, malgrat la nostra flaquesa i els nostres errors personals, per molts que siguin.

I quan vingui la mort, que vindrà, inexorable, l’esperarem amb joia tal com he vist que han sabut esperar—la tantes persones santes, enmig de la seva existència ordinària. Amb alegria: perquè, si hem imitat Crist en fer el bé —en obeir i en portar la Creu, malgrat les nostres misèries—, ressuscitarem com Crist: surrexit Dominus vere!, que ressuscità de veritat.

Jesús, que es va fer infant, mediteu—ho: vencé la mort. Amb l’anorreament, amb la senzillesa, amb l’obediència: amb la divinització de la vida corrent i vulgar de les criatures, el Fill de Déu fou vencedor.

Aquest ha estat el triomf de Jesucrist. Així ens ha elevat al seu nivell, al nivell dels fills de Déu, davallant al nostre terreny: al terreny dels fills dels homes.

Anterior Mostra el capítol Següent