No oblideu que entre els esposos, a vegades, no és possible d’evitar les discussions. No us les tingueu mai davant els fills: els fareu sofrir i es decantaran a una banda, i amb això contribuiran potser a augmentar inconscientment la vostra desunió. Però les renyines, sempre que no siguin gaire sovintejades, són també una manifestació d’amor, gairebé una necessitat. L’ocasió, no pas el motiu, sol ésser el cansament del marit, esgotat per la feina de la seva professió; la fatiga ―tant de bo que no sigui l’avorriment― de l’esposa, que ha hagut de lluitar amb els nens, amb el servei o amb el seu caràcter mateix, a vegades poc ferm; bé que les dones sou més fermes que els homes, si us ho proposeu.

Eviteu la supèrbia, que és el major enemic del vostre tracte conjugal: en les vostres petites disputes, cap de vosaltres no té raó. El qui està més seré ha de dir una paraula que deturi el mal humor fins més tard. I més tard ―tots sols― baralleu-vos, que ja fareu les paus de seguida.

Vosaltres, les mullers, penseu que tal vegada abandoneu una mica la cura personal; recordeu amb el proverbi que la dona que es compon treu l’home d’una altra porta: és sempre actual el deure d’ésser amables com quan éreu promeses, deure de justícia perquè pertanyeu al marit: i ell tampoc no ha d’oblidar que és vostre i que conserva l’obligació de ser afectuós com un promès durant tota la vida. Malament, si somrieu amb ironia, en llegir aquest paràgraf: seria una mostra evident que l’afecte familiar s’ha convertit en glaçadora indiferència.