Josemaría Escrivá Obras
36

Oferim encens: els desigs, que pugen fins al Senyor, de menar una vida noble, de la qual es desprengui el bonus odor Christi, el perfum de Crist. Impregnar les nostres paraules i accions en el bonus odor, és sembrar comprensió, amistat. Que la nostra vida acompanyi les vides dels altres homes, per tal que ningú no es trobi o no se senti sol. La nostra caritat ha de ser també afecte, escalf humà.

Així ens ho ensenya Jesucrist. La Humanitat feia segles que esperava la vinguda del Salvador; els profetes ho havien anunciat de mil maneres; i àdhuc en els últims racons de la terra —encara que pel pecat i per la ignorància estigués perduda una gran part de la Revelació de Déu als homes— hom conservava el desig de Déu, l’ànsia de ser redimits.

Arriba la plenitud dels temps i, per complir aquesta missió, no apareix cap geni filosòfic, com Plató o Sòcrates; no s’instal·la a la terra un conqueridor poderós, com Alexandre. Neix un Infant a Betlem. És el Redemptor del món; però , abans de parlar estima amb obres. No porta cap fórmula màgica, perquè sap que la salvació que ofereix ha de passar pel cor de l’home. Les seves primeres accions són rialles, plors de nen, el son inerme d’un Déu encarnat: perquè ens enamorem d'Ell, perquè el sapiguem acollir en els nostres braços.

Ara ens adonem, una vegada més, que això és el cristianisme. Si el cristià no estima amb obres, ha fracassat com a cristià, que és fracassar també com a persona. No pots pensar en els altres com si fossin números o esglaons, perquè tu puguis pujar; o com una massa per a ésser exaltada o humiliada, adulada o menyspreada, segons els casos. Pensa en els altres, —abans que res, en aquells qui són al teu costat— com en allò que són: fills de Déu, amb tota la dignitat d’aquest títol meravellós.

Hem de portar—nos com a fills de Déu amb els fills de Déu: el nostre amor ha d’ésser un amor sacrificat, diari, fet de mil detalls de comprensió, de sacrifici silenciós, de donació que no es nota. Aquest és el bonus odor Christi, el que feia dir als qui vivien entre els nostres primers germans en la fe: Mireu com s'estimen!

No es tracta d’un ideal llunyà. El cristià no és un Tartarí de Tarascó, entossudit a caçar lleons on no pot trobar—ne: en els passadissos de casa. Vull parlar sempre de vida diària i concreta: de la santificació del treball, de les relacions familiars, de l’amistat. Si en això no som cristians, en què ho serem? La bona olor de l’encens és el resultat d’una brasa, que crema sense ostentació una munió de grans; el bonus odor Christi s'observa entre els homes no pas per la flamarada d’un foc d’ocasió, sinó per l’eficàcia d’un caliu de virtuts: la justícia, la lleialtat, la fidelitat, la comprensió, la generositat, l’alegria.

Anterior Mostra el capítol Següent