Hem entrat en el temps de Quaresma: temps de penitència, de purificació, de conversió. No és pas una feina fàcil. El cristianisme no és un camí còmode: no n’hi ha prou d’estar a l’Església i deixar que passin els anys. En la vida nostra, en la vida dels cristians, la conversió primera ―aquest moment únic, que cadascú recorda i en el qual hom veu clarament allò que el Senyor ens demana― és important; però encara són més importants, i més difícils, les successives conversions. per tal de facilitar el treball de la gràcia divina amb aquestes conversions successives, cal mantenir l’ànima jove, invocar el Senyor, saber escoltar, haver descobert allò que va malament, demanar perdó.

Invocabit me et ego exaudiam eum, llegim en la litúrgia d’aquest diumenge:¹ si veniu a mi, jo us escoltaré, diu el Senyor. Considereu aquesta meravella dels miraments que Déu té envers nosaltres, sempre disposat a escoltar-nos, pendent en cada moment de la paraula de l’home. En tot moment ―però especialment ara, ja que el nostre cor està ben disposat, decidit a purificar-se―, Ell ens sent, i no desatendrà allò que demana un cor penedit i humiliat.²

El Senyor ens escolta per intervenir, per ficar-se en la nostra vida, per deslliurar-nos del mal i omplir-nos de bé: eripiam eum et glorificabo eum,³ el deslliuraré i el glorificaré, diu de l’home. Esperança de glòria, per tant: ja tenim aquí, com altres vegades, el començament d’aquest moviment íntim, que es la vida espiritual. L’esperança d’aquesta glorificació accentua la nostra fe i estimula la nostra caritat. Es així, doncs, que les tres virtuts teologals, virtuts divines, que ens fan assemblar al nostre Pare Déu, s’han posat en moviment. Quina manera millor de començar la Quaresma? Renovem la fe, l’esperança, la caritat. Aquesta és la font de l’esperit de penitència, del desig de purificació. La Quaresma no és tan sols una ocasió d’intensificar les pràctiques externes de mortificació: si ens penséssim que només és això, se’ns n’escaparia el sentit profund en la vida cristiana, perquè aquests actes externs, són ―ho torno a dir― fruit de la fe, de l’esperança i de l’amor.