Josemaría Escrivá Obras
59

Exhortamur ne in vacuum gratiam Dei recipiatis us exhortem a no rebre en va la gràcia de Déu. Perquè la gràcia divina podrà omplir les nostres ànimes en aquesta Quaresma, sempre que no tanquem les portes del cor. Hem de tenir aquestes bones disposicions, el desig de transformar—nos de debò, de no jugar amb la gràcia del Senyor.

No m’agrada parlar de temor, perquè allò que mou el cristià és la Caritat de Déu, que se’ns ha manifestat en Crist i que ens ensenya d’estimar tots els homes i la creació entera; però sí que hem de parlar de responsabilitat, de serietat. No us enganyeu: de Déu, ningú no se’n burla ens adverteix el mateix Apòstol.

Cal decidir—se. No és lícit de viure mantenint encesos aquells dos ciris que, segons la dita popular, tothom mira de tenir: l’un a sant Miquel, l’altre al diable. Cal apagar el ciri del diable. Hem de consumir la nostra vida cremant—la tota sencera al servei del Senyor. Si el nostre afany de santedat és sincer, si tenim la docilitat de posar—nos en mans de Déu, tot anirà bé. Perquè Ell sempre està disposat a donar—nos la seva gràcia i, especialment en aquest temps, la gràcia per a una nova conversió, per a una millora de la nostra vida de cristians.

No podem considerar aquesta Quaresma com una època més, una repetició cíclica del temps litúrgic. Aquest moment és únic; és una ajuda divina que cal acollir. Jesús ens passa pel costat i espera de nosaltres —avui, ara— una gran mudança.

Ecce nunc tempus acceptabile, ecce nunc dies salutis: és aquest el temps oportú, que pot ser el dia de la salvació. Un altre cop tornem a sentir els xiulets del bon Pastor, amb aquesta crida amorosa: ego vocavi te nomine tuo. Ens crida a cadascú pel seu nom, amb l’apel·latiu familiar amb què ens criden les persones que ens estimen. La tendresa de Jesús per nosaltres, no cap en les paraules.

Considereu amb mi aquesta meravella de l’amor de Déu: el Senyor que surt a l’encontre, que espera, que es posa a la vora del camí, perquè no tinguem altre remei que veure’l. I ens crida personalment, i ens parla de les nostres coses, que també són les seves, movent la nostra consciència a la compunció, obrint—la a la generositat, imprimint en les nostres ànimes la il·lusió d’ésser fidels, de poder—nos anomenar deixebles seus. N’hi ha prou de percebre aquestes íntimes paraules de la gràcia, que són com un retret tants cops afectuós, perquè ens adonem que no ens ha oblidat durant tot el temps en el qual, per culpa nostra, no I’hem vist. Crist ens estima amb l’afecció inexhaurible que cap en el seu Cor de Déu.

Mireu com hi insisteix: En el temps favorable t’he escoltat, i el dia de salvació t’he ajudat. Ja que Ell et promet la glòria, el seu amor, i t’ho dóna oportunament, i et crida, què li donaràs, tu, al Senyor? ¿com respondràs, com respondré jo també, a aquest amor de Jesús que passa?

Ecce nunc dies salutis, aquí el tenim davant nostre, aquest dia de salvació. La crida del bon Pastor arriba fins a nosaltres: ego vocavi te nomine tuo, t’he cridat, a tu, pel ten nom. Cal respondre —l’amor amb l’amor es paga— dient: ecce ego quia vocasti me, m’heu cridat i aquí em teniu. Estic decidit perquè no passi aquest temps de Quaresma com passa l’aigua per damunt les pedres, sense que en quedi rastre. Em deixaré amarar, transformar; em convertiré, m’adreçaré de nou al Senyor, estimant—lo com Ell desitja d’ésser estimat.

Estimaràs el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, i amb tota l’ànima i amb tota la ment. ¿Què en resta, del teu cor, comenta Sant Agustí, perquè puguis estimar—te a tu mateix? ¿què en resta, de la teva ànima, i què de la teva ment? «Ex toto», diu. «Totum exigit te, qui fecit te»; el qui et va fer ho exigeix tot de tu.

Anterior Mostra el capítol Següent