Després d’aquesta protesta d’amor, cal que ens comportem com amadors de Déu. In omnibus exhibeamus nosmetipsos sicut Dei ministros,¹⁹ comportem-nos en totes les coses com a servidors del Senyor. Si et dónes com Ell ho vol, l’acció de la gràcia es manifestarà en la teva conducta professional, en la feina, en l’afany per fer a la manera divina les coses humanes, grans o petites, perquè per l’Amor totes adquireixen una nova dimensió.

Però en aquesta Quaresma no podem oblidar que voler ser servidors de Déu no és fàcil. Continuem el text de Sant Pau, que recull l’Epístola de la Missa d’aquest diumenge, per recordar les dificultats: Com a ministres de Déu ―escriu l’apòstol―, amb molta paciència enmig de tribulacions, de necessitats, angoixes, assots, presons, disturbis, treballs, vetlles, dejunis, amb puresa, doctrina, longanimitat, benignitat, amb l’Esperit Sant, amb caritat sincera, amb paraules de veritat, amb fortalesa de Déu.²⁰

En els moments més diversos de la nostra vida, en totes les situacions, ens hem de comportar com a servidors de Déu, sabent que el Senyor és amb nosaltres, que som fills seus. Hem d’ésser conscients d’aquesta arrel divina que és empeltada en la nostra vida, i actuar en conseqüència.

Aquests mots de l’Apòstol us han d’omplir de joia, perquè són com una canonització de la vostra vocació de cristians corrents que viviu enmig del món, compartint amb els altres homes, que són els vostres iguals, afanys, treballs i alegries. Tot això és camí diví. El que us demana el Senyor, és que, en tot moment, obreu com a fills i servidors seus.

Però aquestes circumstàncies ordinàries de la vida seran camí diví si ens convertim de debò, si ens donem. Perquè sant Pau parla un llenguatge dur. Promet al cristià una vida difícil, arriscada, en una perpètua tensió. I com s’ha desfigurat el cristianisme, quan n’han volgut fer una via còmoda! Però també és una desfiguració de la veritat, pensar que aquesta vida fonda i seriosa, que coneix vivament tots els obstacles de l’existència humana, és una vida d’angoixa, d’opressió o de temor.

El cristià és realista, amb un realisme sobrenatural i humà, que s’adona de tots els matisos de la vida: el dolor i l’alegria, el sofriment propi i el d’altre, la certesa i la perplexitat, la generositat i la tendència a l’egoisme. El cristià ho coneix tot i s’enfronta amb tot, ple d’enteresa humana i de la fortitud que rep de Déu.