Josemaría Escrivá Obras
61

La Quaresma commemora els quaranta dies que Jesús passà al desert, com a preparació dels anys de predicació, que culminen en la Creu i en la glòria de la Pasqua. Quaranta dies d’oració i de penitència. En acabat, tingué lloc l’escena que la litúrgia d’avui ofereix a la nostra consideració reportant—la de l’Evangeli de la Missa: les temptacions de Crist.

Una escena plena de misteri, que l’home debades pretén d’entendre

—Déu que se sotmet a la temptació, que deixa fer el Maligne—, però que pot ser meditada, tot demanant al Senyor que ens faci saber quina ensenyança conté.

Jesucrist temptat. La tradició il·lustra aquesta escena considerant que Nostre Senyor, per donar—nos exemple en tot, també va voler sofrir la temptació. És així, perquè Crist fou perfecte Home, home igual que nosaltres, llevat del pecat.

Després de quaranta dies de dejuni, alimentant—se només —potser— d’herbes i d’arrels i d’una mica d’aigua, Jesús té fam: fam de veritat, com la de qualsevol criatura. I quan el dimoni li proposa de convertir les pedres en pa, Nostre Senyor no tan sols rebutja l’aliment que el cos li demanava, sinó que allunya una incitació més gran: la d’usar el poder diví per posar remei, si es pot dir així, a un cas personal.

Ho haureu notat al llarg dels Evangelis: Jesús no fa miracles en benefici propi. Converteix l’aigua en vi per als esposos de Canà; multiplica els pans i els peixos per donar menjar a una multitud famolenca. Però Ell es guanya el pa, durant una colla d’anys, amb el seu propi treball. I, més endavant, durant el temps de la seva peregrinació per terres d’lsrael, viu ajudat d’aquells que el segueixen.

Relata sant Joan que després d’una llarga caminada, en arribar Jesús al pou de Sicar, fa que els seus deixebles vagin al poble a comprar menjar; i en veure la samaritana que s’acostava, li demana aigua, perquè Ell no tenia amb què pouar—ne. El seu cos fatigat per la caminada sent el cansament, i altres vegades, per refer—se, recorre al son. Generositat del Senyor que s’ha humiliat, que ha acceptat de ple la condició humana, que no se serveix del seu poder de Déu per fugir de les dificultats o de l’esforç. Que ens ensenya d’ésser ferms, d’estimar la feina, d’apreciar la noblesa humana i divina alhora, d’assaborir les conseqüències de la donació d’un mateix.

A la segona temptació, quan el diable li proposa llançar—se del cim del Temple, Jesús rebutja novament de servir—se del seu poder diví. Crist no cerca la vanaglòria, l’aparat, la comèdia humana que intenta utilitzar Déu com un teló de fons de la pròpia excel·lència. Jesucrist vol complir la voluntat del Pare sense avançar els temps ni anticipar l’hora dels miracles, sinó recorrent pas a pas la dura sendera dels homes, l’amable camí de la Creu.

Una cosa molt semblant veiem en la tercera temptació: regnes, poder i gloria li son oferts. El dimoni pretén d’estendre a ambicions humanes aquesta actitud que només s’ha de reservar a Déu: promet una vida fàcil a qui es prostra davant d’ell, davant els ídols. Nostre Senyor recondueix l’adoració al seu fi únic i veritable, Déu, i reafirma la voluntat de servir: vés—te’n, Satanàs! Que està escrit: Adoraràs el Senyor, el teu Déu, i no serviràs cap altre.

Anterior Mostra el capítol Següent