Filiació divina

¿Com s’explica aquesta oració confiada, aquest saber que no morirem en la batalla? És un convenciment que arrenca d’una realitat que mai no em cansaré d’admirar: la nostra filiació divina. El Senyor que, en aquesta Quaresma ens demana de convertir-nos, no és un dominador tirànic, ni un jutge rígid i implacable: és el nostre Pare. Ens parla dels nostres pecats, dels nostres errors, de la nostra manca de generositat: però és per deslliurar-nos-en, per prometre’ns la seva Amistat i el seu Amor. La consciència de la nostra filiació divina dóna alegria a la nostra conversió: ens diu que ja tornem a la casa del Pare. La filiació divina és el fonament de l’esperit de l’Opus Dei. Tots els homes són fills de Déu. Però un fill pot reaccionar, davant el seu pare, de moltes maneres. Cal esforçar-se a ésser uns fills que procuren adonar-se que el Senyor, en estimar-nos com a fills, ha fet que visquem a casa seva, enmig d’aquest món, que siguem de la seva família, que allò que és seu és nostre i el que és nostre és seu, que tinguem aquesta familiaritat i confiança en Ell que ens fa demanar, com el nen petit, la lluna!

Un fill de Déu tracta el Senyor com a Pare. El seu tracte no és un obsequi servil, ni una reverència formal, de mera cortesia, sinó que és ple de sinceritat i de confiança. Déu no s’escandalitza dels homes. Déu no es cansa de les nostres infidelitats. El nostre Pare del Cel perdona qualsevol ofensa, quan el fill hi retorna altra vegada, quan es penedeix i demana perdó. Nostre Senyor és tan Pare, que preveu els nostres desigs d’ésser perdonats, i s’avança, obrint-nos els braços amb la seva gràcia.

Mireu que no m’invento res. Recordeu aquella paràbola que el Fill de Déu ens va explicar perquè entenguéssim l’amor del Pare que és al cel: la paràbola del fill pròdig.³⁷

Encara era un tros lluny, diu l’Escriptura, que el seu pare el va veure, i se li entendriren les entranyes i, corrents, se n’anà al seu encontre, se li va tirar al coll, i el besava.³⁸ Aquestes són les paraules del llibre sagrat: i el besava, se’l menjava a petons. ¿Cap home pot parlar més humanament? ¿Cap home pot descriure d’una manera més gràfica l’amor paternal de Déu envers els homes?

Davant un Déu que corre cap a nosaltres, no podem callar, i li direm com sant Pau, Abba, Pater!³⁹ Pare, Pare meu!, ja que, essent el Creador de l’univers, no li importa que no fem servir títols altisonants, ni troba a faltar la deguda confessió de la seva senyoria. Vol que li diguem Pare, que assaborim aquest mot, omplint-nos l’ànima de goig.

La vida humana és, en certa manera, un retorn constant a la casa del nostre Pare. Tornar per mitjà de la contrició, aquesta conversió del cor que suposa el desig de canviar, la decisió ferma de millorar la nostra vida, i que ―per tant― es manifesta en obres de sacrifici i de donació d’un mateix. Tornar a la casa del Pare, mitjançant aquest sagrament del perdó en el qual, en confessar els nostres pecats, ens revestim de Crist i ens fem així germans seus, membres de la família de Déu.

Déu ens espera, com el pare de la paràbola, amb els braços oberts, encara que no ho meresquem. No hi fa res, el nostre deute. Com en el cas del fill pròdig, només ens cal obrir el cor, sentir enyorament de la llar del nostre Pare, i que ens meravellem i ens alegrem davant el do que Déu ens fa de poder-nos anomenar i d’ésser, malgrat tanta manca de correspondència per la nostra banda, veritablement fills seus.