És difícil de fer entendre a aquestes persones, en les quals la deformació es converteix gairebé en una segona naturalesa, que és més humà i més verídic pensar bé del proïsme. Sant Agustí recomana el consell següent: Mireu d’adquirir les virtuts que creieu que manquen als vostres germans, i ja no els veureu els defectes, perquè vosaltres no els tindreu.⁷ Per alguns, aquesta manera de procedir s’identifica amb la ingenuïtat. Ells són més realistes, més raonables.

Erigint en norma de judici el prejudici, ofendran qui sigui abans d’escoltar raons. Després, objectivament, bondadosament, potser concediran a l’injuriat la possibilitat de defensar-se: contra tota moral i tot dret, perquè, en comptes de carregar-se ells amb la prova de la suposada falta, concedeixen a l’innocent el privilegi de la demostració de la seva innocència.

No seria sincer si no us confessés que les consideracions anteriors són quelcom més que un ràpid espigolar de tractats de dret i de moral. Es fonamenten en una experiència que no pocs han viscut en la pròpia carn; igual que molts d’altres han estat, sovint i durant molts anys, la diana d’exercicis de tir de murmuracions, de difamació, de calúmnia. La gràcia de Déu i un natural no gens rancorós han fet que tot això no els hagi deixat el més petit rastre d’amargor. Mihi pro minimo est, ut a vobis iudicer,⁸ no m’importa gaire que em judiqueu vosaltres, podrien dir amb Sant Pau. A vegades, emprant paraules més corrents, hauran afegit que tot els ha sortit sempre per una fotesa. Aquesta és la veritat.

D’altra banda, tampoc no puc negar que a mi em fa tristesa l’ànima de qui ataca injustament l’honradesa d’altra, perquè l’agressor injust s’enfonsa ell mateix. I pateixo també per tants que davant les acusacions arbitràries i desaforades, no saben on posar els ulls: estan aterrits, no les creuen possibles, pensen si tot plegat no deu ser un malson.

Fa uns quants dies que llegíem en l’Epístola de la Santa Missa el relat de Susanna, aquella dona casta, falsament incriminada de deshonestedat per dos vells corromputs. Susanna sospirà i respongué plorant als seus acusadors: estic agafada per tots costats perquè si faig això que em proposeu, caurà sobre meu la mort, i si m’hi nego, no m’escaparé de les vostres mans. Quantes vegades la insídia dels envejosos o dels intrigants col·loca moltes criatures netes, en la mateixa situació! Se’ls ofereix aquesta alternativa: ofendre el Senyor o veure denigrada llur honra. L’única solució noble i digna és alhora extremament dolorosa, i han de resoldre: m’estimo més de caure en les vostres mans, sense culpa, que no pas de pecar contra el Senyor.⁹