La misericòrdia de Déu

Avui comença el temps d’Advent, i és bo que hàgim considerat les insídies d’aquests enemics de l’ànima: el desordre de la sensualitat i de la lleugeresa fàcil; la incongruència del pensament que s’oposa al Senyor; la presumpció altiva, esterilitzadora de l’amor a Déu i a les criatures. Totes aquestes situacions de l’ànim són obstacles certs, i el seu poder pertorbador és gran. Per això la litúrgia ens fa implorar la misericòrdia divina: A Vós, Senyor, elevo la meva ànima; en Vós espero; que no sigui confós, i que els meus adversaris no se n’alegrin;²⁴ ho hem resat a d’introit. I en l’antífona de l’Ofertori repetirem: espero en Vós, que no sigui confós!

Ara que s’acosta el temps de la salvació, és un consol sentir dels llavis de sant Pau que quan Déu Nostre Salvador ha manifestat la seva benignitat i amor als homes, ens ha alliberat no pas a causa de les obres de justícia que haguéssim fet, sinó per la seva misericòrdia.²⁵

Si repasseu les Santes Escriptures, hi veureu constantment la presència de la misericòrdia de Déu: omple la terra²⁶ s’estén a tots els seus fills, super omnem carnem;²⁷ens envolta,²⁸ens va al davant,²⁹es multiplica per ajudar-nos,³⁰ i contínuament ha estat confirmada.³¹ Déu, en ocupar-se de nosaltres com a Pare amorós, ens considera en la seva misericòrdia;³² una misericòrdia suau,³³bella com núvol de pluja.³⁴

Jesucrist resumeix i compendia tota aquesta història de la misericòrdia divina: benaurats els misericordiosos, perquè ells hauran misericòrdia.³⁵ I en una altra ocasió: sigueu misericordiosos, com el vostre Pare celestial és misericordiós.³⁶ Entre moltes altres escenes de l’Evangeli, també ens han restat ben gravades la clemència envers la dona adúltera, la paràbola del fill pròdig, la de l’ovella perduda, la del deutor perdonat, la resurrecció del fill de la vídua de Naïm.³⁷ Quantes raons de justícia per a explicar aquest gran prodigi! Ha mort el fill únic d’aquella pobra vídua, aquell que donava sentit a la seva vida, el que podia ajudar-la en la vellesa. Però Crist no fa el miracle per justícia: el fa per compassió, perquè interiorment es commou davant el dolor humà.

Quina seguretat ens ha de donar la commiseració del Senyor! Si clama a mi, l’escoltaré, perquè jo sóc compassiu.³⁸ És una invitació, una promesa que no deixarà de complir. Atansem-nos, doncs, confiadament al tron de la gràcia, perquè obtinguem la misericòrdia i l’auxili de la gràcia en temps oportú.³⁹ Els enemics de la nostra santificació no podran fer res, per tal com aquesta misericòrdia de Déu ens pervé: i si per culpa i feblesa nostres caiem, el Senyor ens socorre i ens aixeca. Havies après d’evitar la negligència, d’allunyar de tu l’arrogància, d’adquirir la pietat, de no ser un presoner de les qüestions mundanes, de no preferir allò que és caduc a allò que és etern. Però, com que la feblesa humana no pot mantenir un pas decidit en un món relliscós, el bon metge també t’ha donat remeis contra la desorientació, i el jutge misericordiós no t’ha negat l’esperança del perdó.⁴⁰