No són exemples imaginaris. Estic convençut que qualsevol persona, o qualsevol institució amb una mica d’anomenada, podria augmentar la casuística. En alguns sectors ha estat creada la falsa mentalitat que el públic, el poble o com vulgueu dir-ho, té dret a conèixer i interpretar els detalls més íntims de l’existència de l’altra gent.

Permeteu-me uns mots sobre una cosa que es troba ben unida a la meva ànima. Des de fa més de trenta anys que he dit i escrit de mil maneres que l’Opus Dei no cerca cap finalitat temporal, política; que solament i exclusivament persegueix difondre, entre multituds de totes les races, de totes les condicions socials, de tots els països, el coneixement i la pràctica de la doctrina salvadora de Crist: contribuir a fer que hi hagi més amor de Déu a la terra i, per tant, més pau, més justícia entre els homes, fills d’un sol Pare.

Molts milers de persones ―milions―, arreu del món, ho han entès. D’altres, més aviat pocs, pels motius que sigui, sembla que no. Si el meu cor és més a prop dels primers, jo honro i estimo també els altres, perquè en tots ells es respectable i estimable la seva dignitat, i tots son cridats a la gloria de fills de Déu.

Però mai no manca una minoria sectària que, sense entendre allò que jo i tants d’altres estimem, voldria que ho expliquéssim d’acord amb la seva mentalitat: exclusivament política, aliena al que es sobrenatural, atenta únicament a l’equilibri d’interessos i de pressions de grups. Si no reben una explicació així, errònia i manegada al seu gust, continuen pensant que hi ha mentida, ocultació i plans sinistres.

Deixeu que us digui que davant aquests casos, ni m’entristeixo ni m’hi amoïno. Jo hi afegiria que m’hi diverteixo, si pogués passar per alt que cometen una ofensa al proïsme i un pecat, que clama a Déu. Sóc aragonès i, fins en allò que és humà del meu caràcter, estimo la sinceritat: sento una repulsió instintiva envers tots els embuts, els que siguin. Sempre he procurat respondre amb la veritat, sense prepotència, sense urc, encara que els qui calumniessin fossin mal educats, arrogants, hostils, sense el més petit senyal de humanitat.

Sovint m’ha ballat pel cap la resposta del cec de naixement als fariseus, que preguntaven per enèsima vegada com s’havia esdevingut el miracle: ja us ho he dit, i no ho heu escoltat; ¿per què voleu sentir-ho una altra vegada? ¿Que també us voleu fer deixebles seus, vosaltres?¹⁵