Josemaría Escrivá Obras
71

El pecat dels fariseus no consistia a no veure Déu en Crist, sinó en un tancament voluntari en ells mateixos; a no tolerar que Jesús, que és la llum, els obrís els ulls. Aquest entossudiment té resultats immediats en la vida de relació amb els nostres semblants. El fariseu que creu que es llum, no deixa que Déu li obri els ulls, és el mateix que tractarà el proïsme amb supèrbia i injustícia: us dono grades perquè no sóc com els altres homes, rapaços, injustos, adúlters, ni tampoc com aquest publica, resa. I ofenen el cec de naixement que persisteix a explicar la veritat del guariment miraculós: tot tu vas néixer cobert de pecats, i ens dónes lliçons? I el van fer fora.

Entre els qui no coneixen Crist hi ha molts homes honrats que, per un elemental mirament, saben comportar—se delicadament: són sincers, cordials, educats. Si tant ells com nosaltres no impedim que Crist guareixi la ceguesa que encara ens resta als ulls, si permetem que el Senyor ens apliqui aquest fang que en les seves mans es converteix en el col·liri més eficaç, percebrem les realitats terrenals i albirarem les eternes amb una llum nova, com la llum de la fe: haurem obtingut una mirada neta.

Aquesta és la vocació del cristià: la plenitud d’aquesta caritat que és pacient, és bondadosa, no té enveja, no actua temeràriament, no s’ensuperbeix; no és ambiciosa, ni interessada, no s’irrita, no malpensa, no té en compte el mal, no s’alegra de la injustícia, sinó que es complau amb la veritat; tot ho sofreix, tot ho creu, tot ho espera, tot ho suporta.

La caritat de Crist no es tan sols un bon sentiment pel que fa al proïsme; no s’atura en el gust per la filantropia. La caritat, infosa per Déu en l’ànima, transforma des de dins la intel·ligència i la voluntat: fonamenta sobrenaturalment l’amistat i l’alegria d’obrar el bé.

Contempleu l’escena del guariment del coix, que ens conten els Fets dels Apòstols. Pujaren Pere i Joan cap al temple i, tot passant, troben un home assegut a la porta; era coix de naixement. Tot recorda aquell altre guariment del cec. Però ara els deixebles no pensen que la desgràcia sigui deguda als pecats personals del malalt o a les faltes dels seus pares. I li diuen: en nom de Jesucrist de Natzaret, aixeca’t i camina! Abans, vessaven incomprensió, ara misericòrdia; abans, judicaven temeràriament, ara guareixen miraculosament en el nom del Senyor. Sempre Crist, que passa! Crist, que continua passant pels carrers i places del món, a través dels seus deixebles, els cristians: jo li demano fervorosament que passi per l’ànima d’algun dels qui m’escolten en aquests moments.

Anterior Mostra el capítol Següent