Respecte i caritat

Al començament ens sorprenia l’actitud dels deixebles de Jesús davant el cec de naixement. Es movien segons aquella màxima malaurada: pensa mal i no erraràs. Després, quan ja coneixen més el Mestre, quan s’adonen del significat de ser cristià, llurs opinions són inspirades en la comprensió.

En qualsevol home ―escriu Sant Tomàs d’Aquino― existeix algun aspecte segons el qual els altres homes poden considerar-lo com a superior, conforme a les paraules de l’Apòstol «en humilitat, considereu-vos els uns als altres com a superiors de vosaltres mateixos» (Philip. II, 3). Segons això, tots els homes s’han d’honrar mútuament.²¹ La humilitat és la virtut que mena a descobrir que les mostres de respecte envers la persona ―pel seu honor, per la seva bona fe, per la seva intimitat―, no són convencionalismes externs, sinó les primeres manifestacions de la caritat i de la justícia.

La caritat cristiana no es limita a socórrer el necessitós de béns econòmics: es dirigeix, abans que res, a respectar i comprendre cada individu com a tal, en la seva intrínseca dignitat d’home i de fill del Creador. Per això, els atemptats a la persona ―a la seva reputació, al seu honor― denoten, en qui els comet, que no professa o no practica algunes de les veritats de la nostra fe cristiana, i en qualsevol cas la manca de l’amor de Déu autèntic. La caritat per la qual estimem Déu i el proïsme és una mateixa virtut, perquè la raó d’estimar el proïsme és justament Déu, i estimem Déu quan estimem el proïsme amb caritat.²²

Espero que serem capaços de treure conseqüències ben concretes d’aquesta estona de conversa, en la presència del Senyor. Principalment, el propòsit de no judicar els altres, de no ofendre ni tan sols amb el dubte, d’ofegar el mal en abundor de bé, tot sembrant al nostre voltant la convivència lleial, la justícia i la pau.

I la decisió de no entristir-nos mai, si la nostra conducta recta és mal entesa pels altres: si el be que ―amb l’ajuda contínua del Senyor― procurem fer, és interpretat torçadament, atribuint-nos, a través d’un il·lícit procés a les intencions, designis de mal, conducta enganyosa i simuladora. Perdonem sempre, amb el somrís als llavis. Parlem clarament, sense rancúnia, quan pensem en consciència que hem de parlar. I deixem-ho tot a les mans del Nostre Pare Déu, amb un diví silenci ―lesus autem tacebat,²³ Jesús callava―, si es tracta d’atacs personals, per brutals i indecorosos que siguin. Preocupem-nos només de fer bones obres, que Ell ja s’encarregarà que resplendeixin davant els homes.²⁴