Com tota festa cristiana, aquesta que ara celebrem és una festa de pau. Els rams, amb el seu antic simbolisme, evoquen aquella escena del Gènesi: Noè va esperar encara set dies més, i envià una altra vegada el colom el qual, cap al tard, tornà duent al bec una fulla tendra d’olivera. Així Noè va comprendre que l’aigua ja no cobria la terra.¹ Ara recordem que l’aliança entre Déu i el seu poble és confirmada i establerta en Crist, perquè Ell és la nostra pau.² En aquesta meravellosa unitat i recapitulació d’allò que és vell en allò que és nou que caracteritza la litúrgia de la nostra Santa Església Catòlica, llegim avui aquestes paraules de profunda alegria: Els infants hebreus, portant rams d’olivera, sortiren a rebre el Senyor i l’aclamaven dient: Hosanna a dalt del cel.³

L’aclamació a Jesucrist enllaça en la nostra ànima amb aquella que saludà el seu naixement a Betlem. I mentre Jesús passava, ens escriu Sant Lluc, estenien els seus vestits pel camí. Quan ja s’acostava a la baixada de la muntanya de les Oliveres, tota la multitud dels deixebles començaren joiosos a lloar Déu amb gran clamoreig per tots els prodigis que havien vist, dient: beneït el Rei que ve, en nom del Senyor, pau al cel i glòria a les altures.⁴

Pau a la terra

Pax in coelo, pau en el cel. Però vegem també el món: per què no hi ha pau a la terra? No; no hi ha pau; només hi ha una aparença de pau, un equilibri de por, uns compromisos precaris. No hi ha pau tampoc a l’Església, solcada per tensions que esquincen la blanca túnica de l’Esposa de Crist. No hi ha pau en molts cors, que intenten vanament de compensar la intranquil·litat de l’ànima amb el tragí que no para, amb la petita satisfacció de béns que no sadollen, perquè deixen sempre aquell regust amarg de la tristor.

Les fulles de palma, escriu Sant Agustí, són símbol d’homenatge, perquè signifiquen victòria. El Senyor estava a punt de vèncer, morint a la Creu.Anava a triomfar, en el signe de la Creu, sobre el Diable, príncep de la mort.⁵ Crist és la nostra pau perquè ha vençut; i ha vençut perquè ha lluitat, en el fort combat contra la maldat acumulada dels cors humans.

Crist, que és la nostra pau, també és el Camí.⁶ Si volem la pau, hem de seguir els seus passos. La pau és una conseqüència de la guerra, de la lluita, d’aquesta lluita ascètica, íntima, que cada cristià ha de sostenir contra tot allò que, en la seva vida, no és de Déu: contra la supèrbia, la sensualitat, l’egoisme, la superficialitat, l’estretor de cor. És inútil clamar per l’assossec exterior si falta tranquil·litat en les consciències, en el fons de l’ànima, perquè del cor provenen els pensaments dolents, homicidis, adulteris, fornicacions, furts, falsos testimonis, blasfèmies.⁷