Josemaría Escrivá Obras
75

La guerra del cristià és incessant, perquè en la vida interior hom comença i torna a començar perpètuament, i això evita que, amb supèrbia, ens imaginem ja perfectes. És inevitable que hi hagi moltes dificultats en el nostre camí; si no hi trobéssim entrebancs, ja no seríem criatures de carn i ossos. Sempre tindrem passions que ens estiren cap avall, i sempre ens haurem de defensar d’aquests deliris més o menys vehements.

Veure que en el cos i en I’ànima hi ha l’agulló de la supèrbia, de la sensualitat, de l’enveja, de la peresa, del desig de sotmetre els altres, no hauria de significar cap descobriment. És un mal antic, confirmat sistemàticament per la nostra experiència personal; és el punt de partida i l’ambient corrent per a guanyar en la nostra cursa vers la casa del Pare, en aquest íntim esport. Per això ensenya Sant Pau: jo corro, no pas a l’atzar; faig pugilat, no pas donant cops a l’aire; sinó que em copejo el cos i me’l faig esclau, no fos cas que havent predicat als altres, quedés jo reprovat.

Per iniciar o sostenir aquesta contesa, el cristià no ha d’esperar manifestacions exteriors o sentiments favorables. La vida interior no és cosa de sentiments, sinó de gràcia divina i de voluntat, d’amor. Tots els deixebles foren capaços de seguir Crist el dia del seu triomf a Jerusalem, però gairebé tots el van abandonar a l’hora de l’oprobi de la Creu.

Per a estimar de debò cal ésser fort, lleial, amb el cor fermament ancorat en la fe, en l’esperança i en la caritat. Només la lleugeresa insubstancial canvia capritxosament I’objecte dels seus amors, que no són amors, sinó compensacions egoistes. Quan hi ha amor, hi ha enteresa: capacitat de donació, de sacrifici, de renúncia. I enmig d’aquella donació, del sacrifici i de la renúncia, amb el suplici de la contradicció, la felicitat i l’alegria. Una alegria que res ni ningú no podrà llevar—nos.

En aquest torneig d’amor no ens han d’entristir les caigudes, ni que fossin caigudes greus, si acudim a Déu amb dolor i bon propòsit en el sagrament de la Penitència. El cristià no és un maníac col·leccionista d’un full de serveis immaculat. Jesucrist Nostre Senyor es commou tant amb la innocència i la fidelitat de Joan com, després de la caiguda de Pere, s’entendreix amb el seu penediment. Jesús comprèn la nostra feblesa i ens atreu vers Ell, com fent—nos anar sobre un pla inclinat, desitjós que sapiguem insistir en l’esforç de pujar una mica, de dia en dia. Ens busca, com buscà Tomàs i li ensenyà, fent que les toqués amb els dits, les ferides obertes a les mans i al costat. Jesucrist sempre espera que tornem a Ell, justament perquè coneix la nostra debilitat.

Anterior Mostra el capítol Següent