Josemaría Escrivá Obras
77

Però ens sotja un enemic potent, que s’oposa al nostre desig d’encarnar acabadament la doctrina de Crist: la supèrbia, que creix quan no intentem descobrir, després dels fracassos i de les derrotes, la mà benefactora i misericordiosa del Senyor. Llavors, l’ànima s’omple de penombres —una trista obscuritat l’envaeix— i es creu perduda. La imaginació inventa obstacles que no són reals, que desapareixerien si miréssim només amb una miqueta d’humilitat. Amb la supèrbia i la imaginació, l’ànima s’endinsa a vegades en calvaris tortuosos; però en aquests calvaris Crist no hi és, perquè allà on hi ha el Senyor es frueix de pau i d’alegria, encara que I’ànima es trobi en carn viva i voltada de tenebres.

Un altre enemic hipòcrita de la nostra santificació: el fet de pensar que aquesta batalla interior s’ha de dirigir contra obstacles extraordinaris, contra dracs que respiren foc. És una altra manifestació d’orgull. Volem lluitar, però estrepitosament, amb clamors de trompetes i tremolor d’estendards.

Hem de convèncer—nos que el major enemic de la roca no es el pic o la destral, ni el cop de qualsevol altra eina, per contundent que sigui: és l’aigua menuda que es va ficant de gota en gota, entre les escletxes de la penya, fins a malmetre’n l’estructura. El perill més fort per al cristià és menysprear la lluita en aquestes escaramusses, que van calant a poc a poc en l’ànima, fins a estovar—la, fer—la trencadissa i indiferent, insensible a les veus de Déu.

Escoltem el Senyor que ens diu: qui és fidel en el poc, també és fidel en el molt, i qui és injust en el poc, també ho és en el molt. Que és com si ens recordés: lluita cada instant en aquests detalls petits en aparença, però grans als meus ulls; viu amb puntualitat el compliment del deure; somriu a qui ho necessiti mal que tinguis l’ànima adolorida; dedica, sense regatejar, el temps que calgui a I’oració; vés a ajudar el qui et cerca; practica la justícia, tot engrandint—la amb la gràcia de la caritat.

Aquestes i altres de semblants són les mocions que sentirem cada dia dintre nostre, com un avís silenciós que ens emmena a entrenar—nos en aquest esport sobrenatural de vèncer el propi jo. Que la llum de Déu ens il·lumini perquè en puguem percebre les advertències; que ens ajudi a lluitar, que estigui de la part nostra en la victòria; que no ens abandoni a l’hora de la caiguda, perquè així ens trobarem sempre en condicions d’aixecar—nos i de continuar combatent.

No ens poden aturar. El Senyor ens demana que batallem com més va més de pressa, cada cop més profundament, cada vegada més àmpliament. Estem obligats a superar—nos, ja que en aquesta competició, l’única meta és l’arribada a la glòria del cel. I si no hi arribéssim, res no hauria pagat la pena.

Anterior Mostra el capítol Següent