Josemaría Escrivá Obras
80

Però continuem contemplant la meravella dels Sagraments. En la Unció dels malalts, com es diu ara de l’Extrema Unció, assistim a una amorosa preparació del viatge, que acabarà a la casa del Pare. I amb la Sagrada Eucaristia, sagrament —si és que podem expressar—nos així— del devessall diví, ens concedeix la seva gràcia, i Déu mateix se’ns dóna: Jesucrist, que és realment present sempre —i no tan sols durant la Santa Missa— amb el seu Cos, amb la seva Ànima, amb la seva Sang i amb la seva Divinitat.

Jo penso repetidament en la responsabilitat que ateny els sacerdots, d’assegurar a tots els cristians aquest canal diví dels Sagraments. La gràcia de Déu ve a socórrer cada ànima; cada criatura demana una assistència concreta, personal. Les ànimes no poden ésser tractades en massa! No és lícit d’ofendre la dignitat humana i la dignitat de fill de Déu, no acudint personalment a cada un amb la humilitat de qui se sap instrument, per a ésser vehicle de l’amor de Crist: perquè cada ànima és un tresor meravellós; cada home és únic, insubstituïble. Cada un val tota la sang de Crist.

Abans parlàvem de lluita, però la lluita demana entrenament, una alimentació adequada, una medecina urgent en cas de malaltia, de contusions, de ferides. Els Sagraments, medecina principal de l’Església, no són supèrflus: quan són abandonats voluntàriament, no és possible de fer un pas en el seguiment de Jesucrist: els necessitem com la respiració, com la circulació de la sang, com la llum, per a estimar en qualsevol instant allò que el Senyor vol de nosaltres.

L’ascètica del cristià demana fortalesa i en troba en el Creador. Nosaltres som la fosca i Ell és la claríssima resplendor; som la malaltia, i Ell és salut robusta; nosaltres som l’escassetat, i Ell la infinita riquesa; som la feblesa, i Ell ens sustenta: quia tu es, Deus, fortitudo mea, perquè sempre sou, oh Déu meu, la nostra fortalesa. No hi ha res en aquesta terra que sigui capaç d’oposar—se al broll impacient de la Sang redemptora de Crist. Però la petitesa humana pot entelar els ulls, de manera que no s’adonin de la grandesa divina. D’aquí ve la responsabilitat de tots els fidels, i especialment dels que tenen l’ofici de dirigir —de servir— espiritualment el Poble de Déu, de no estroncar les fonts de la gràcia, de no avergonyir—se de la Creu de Crist.

Anterior Mostra el capítol Següent