Josemaría Escrivá Obras
81

En l’Església de Déu és obligació de tothom la tenacitat constant de ser sempre més lleials a la doctrina de Crist. No hi ha ningú que n’estigui exempt. Si els pastors no maldessin personalment per adquirir una finor de consciència, un respecte fidel al dogma i a la moral —que constitueixen el dipòsit de la fe i el patrimoni comú—, cobrarien realitat les profètiques paraules d’Ezequiel: Fill de l’home, profetitza contra els pastors d’Israel, profetitza i digue’ls: Així parla el Senyor Jahvé: Ai dels pastors d’Israel, que es pasturen ells mateixos! Els pastors, ¿no han de pasturar el ramat? Vosaltres us alimentàveu amb la llet, us vestíeu amb la seva llana. No heu refet les ovelles febles, no heu curat les que estaven malaltes, no heu embenat les que estaven ferides. No heu fet tornar les que s’esgarriaven, ni heu cercat les que es perdien, sinó que les dominàveu totes amb violència i amb duresa.

Són reprensions fortes, però més greu és l’ofensa que es fa a Déu quan, havent rebut l’encàrrec de vetllar pel bé espiritual de tothom, es maltracta les ànimes, privant—les de l’aigua neta del Baptisme, que regenera I’ànima; de l’oli balsàmic de la Confirmació, que l’enforteix; del tribunal que perdona, de l’aliment que dóna la vida eterna.

I quan pot esdevenir—se, tot això? Doncs quan un abandona aquesta guerra de pau. Qui no batalla, s’exposa a qualsevol esclavitud, que sap engrillonar els cors de carn: l’esclavitud d’una visió exclusivament humana, l’esclavitud del desig afanyós de poder i de prestigi temporal, l’esclavitud de la vanitat, l’esclavitud del diner, la servitud de la sensualitat...

Si alguna vegada, perquè Déu pot permetre aquesta prova, ensopegueu amb pastors indignes d’aquest nom, no us escandalitzeu. Crist ha promès assistència infal·lible i indefectible a la seva Església, però no ha garantit la fidelitat dels homes que la componen. A aquests no els faltarà la gràcia —abundant, generosa— si per la seva banda hi posen el poc que Déu demana: estar atentament a l’aguait, entestant—se a treure, amb la gràcia de Déu, tot entrebanc per aconseguir la santedat. Si no hi ha brega, el qui sembla que està alt també pot estar molt baix als ulls de Déu. Conec les teves obres, la teva conducta; sé que tens nom de vivent i, en canvi, ets mort. Desvetlla’t i aferma el que resta del teu ramat, que s’està morint, perquè no he trobat les teves obres plenes davant del meu Déu. Recorda, quines coses vas rebre i acceptar, guarda—les i converteix—te.

Són exhortacions de l’apòstol sant Joan, en el segle primer, adreçades a qui tenia la responsabilitat de l’Església de la ciutat de Sardis. Perquè el possible decaïment del sentit de la responsabilitat en alguns pastors no és un fenomen modern; sorgeix ja en temps dels apòstols, en el mateix segle que havia viscut a la terra Jesucrist Nostre Senyor. I és que ningú no està segur, si deixa de lluitar amb ell mateix. Ningú no es pot salvar tot sol. A tots, en l’Església, ens calen aquests mitjans concrets que ens enforteixen: humilitat, que ens disposa a acceptar l’ajuda i el consell; mortificacions, que aplanen el cor perquè hi regni Crist; estudi de la Doctrina segura de sempre, que ens emmena a conservar en nosaltres la fe i a propagar—la.

Anterior Mostra el capítol Següent