Josemaría Escrivá Obras
82

La litúrgia del Diumenge de Rams posa en boca dels cristians aquest càntic: portals, alceu les llindes, alceu—vos, portalades antigues, que ha d’entrar el rei de la glòria!. Qui roman reclòs en la ciutadella del propi egoisme, no baixarà al camp de batalla. Això no obstant, si alça les portes de la fortalesa i deixa que entri el Rei de la pau, sortirà amb Ell a combatre contra tota aquesta misèria que entela els ulls i insensibilitza la consciència.

Alceu les portes antigues. Aquesta exigència de combat no és nova en el cristianisme. És la veritat perenne. Sense lluita, no s’aconsegueix la victòria; sense victòria no s’assoleix la pau. Sense pau, l’alegria humana serà només una alegria aparent, falsa, estèril, que no es tradueix en ajuda als homes, ni en obres de caritat i de justícia, de perdó i de misericòrdia, ni en el servei de Déu.

Ara, dins i fora de l’Església, a dalt i a baix, fa l’efecte que molts han renunciat a la lluita —a aquesta guerra personal contra les pròpies claudicacions—, per a abandonar—se amb armes i bagatge a servituds que envileixen l’ànima. Aquest perill ens aguaitarà sempre, a tots els cristians.

Per això, cal acudir insistentment a la Trinitat Santíssima, perquè es compadeixi de tothom. En parlar d’aquestes coses, m’esgarrifa de referir—me a la justícia de Déu. Acudeixo a la seva misericòrdia, a la seva compassió, perquè no miri els nostres pecats, sinó els mèrits de Crist i els de la seva Santa Mare, que també és Mare nostra, els del Patriarca Sant Josep que li va fer de Pare, els dels Sants.

El cristià pot viure amb la seguretat que, si vol lluitar, Déu l’agafarà per la mà dreta, tal com ho llegim en la Missa d’aquesta festa. Jesús, que entra a Jerusalem cavalcant un pobre ruc, Rei de pau, és qui digué: el regne del cel s’aconsegueix amb viva forja, i els qui la fan se n’apoderen. Aquesta força no es manifesta amb violència contra els altres: és fortalesa per a combatre les pròpies febleses i misèries, valentia per a no emmascarar les infidelitats personals, audàcia per a confessar la fe també quan l’ambient ens és contrari.

Avui, com ahir, del cristià, se n’espera heroisme. Heroisme en grans conteses, si cal. Heroisme —que serà la cosa normal— en les petites baralles de cada jornada. Quan hom lluita contínuament, amb Amor i d’aquella manera que sembla insignificant, el Senyor és sempre al costat dels seus fills, com un pastor amorós: Sóc jo que faré pasturar les meves ovelles i sóc jo qui les portaré a reposar. Cercaré la que s’ha perdut, faré tornar la que s’ha esgarriat, embenaré la que era ferida, curaré les malaltes... Viuran segurs al seu territori i sabran que jo sóc Jahvé, quan trencaré els lligams del seu jou i els deslliuraré de les mans dels qui els havien esclavitzat.

Anterior Mostra el capítol Següent